gestió cultural

  
  
Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer…

  
  
Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

El pensament necessita les paraules. I, tot i això, les paraules no deixen de trair-nos. Aquesta és una bella paradoxa que ens confon i, en el millor dels casos, ens sacseja.

  
L’informe del Circuit de la Xarxa d’Espais Escènics Municipals de 2014 marca un punt d’inflexió després d’uns anys de retrocés. Les dades mostren una recuperació clara de l’activitat, amb més funcions, més públic i més recursos, però també apunten a un reajustament del model que va més enllà del simple creixement quantitatiu.
  

Llegida avui, la guia manté la seva utilitat com a eina de planificació. Però sobretot funciona com a símptoma d’un moment en què els museus intenten passar d’una lògica de transmissió a una lògica de relació. (n. de l'e., 2026)
  

Els museus fa temps que diuen que són educatius. Aquesta guia posa ordre a aquesta afirmació: què vol dir exactament fer projectes educatius i culturals, i com es construeixen més enllà de les activitats puntuals.  

  
Una reflexió sobre per què la cultura no ha de ser un recurs gestionat només des de l’Estat o el mercat sinó un bé comú que emergeix i es gestiona des de les pròpies comunitats.
  

Actualment, la ciutat de Barcelona està sent un camp d’experimentació brutal per a noves pràctiques de gestió i intervenció en diferents àmbits socials. Projectes com els de Can Batlló, la Flor de Maig, l’eclosió del món cooperatiu, l’obra social de les PAH, la incipient autogestió de projectes educatius o les cooperatives de consum, entre d’altres, estan configurant una xarxa profundament fèrtil a l’hora de definir els àmbits comunitaris.

Està disponible online a Latest articles a 'Museum Management and Curatorship', el meu més recent treball, "Museums and social media: Catalonia as a case study",  sobre la recerca que he realitzat des de 2009 dels museus catalans a les xarxes socials. És el treball més complet que he publicat fins ara i ha estat reconegut i valorat al ser publicat en una de les revistes internacionals més prestigioses. Confio que sigui del vostre interès i que generi la discussió i el debat necessari per generar idees i espais de reflexió que ens ajudin conjuntament a millorar els nostres serveis i projectes.

  
Els deu primers anys de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona reconstrueix la trajectòria que porta de les primeres polítiques de suport als museus municipals a la constitució, el 2001, d’una xarxa estable de cooperació. Més que una memòria d’activitats, el document intenta avaluar fins a quin punt deu anys de treball compartit havien modificat una realitat museística caracteritzada inicialment per la fragmentació, la desigualtat de recursos i importants dèficits tècnics.

Joan-Isidre Badell  | Revista Interamericana de Bibliotecología, 38(2), 159-164.

Resumen | Se muestran los principales resultados obtenidos en la investigación sobre la presencia de los museos de Cataluña en las redes sociales y de la visibilidad de sus sedes web. La metodología se ha basado en la obtención de datos cualitativos y cuantitativos desde dos perspectivas: comparativa con otros estudios y evolutiva por análisis propios. Los resultados señalan, por un lado, que los museos catalanes están presentes en las redes sociales, pero existen todavía muchos centros que no están en ninguna plataforma. Por otro lado, los indicadores de visibilidad obtenidos demuestran cierta falta de interés por el posicionamiento web. En conclusión, se debe mejorar y potenciar la presencia y uso en aquellas plataformas más adecuadas, haciéndose necesaria la creación de una estrategia comunicativa específicamente digital planteándose algunas cuestiones de reflexión y debate para seguir alentando nuevas discusiones e investigaciones.