públics de la cultura

3r o 4t d’ESO. Classe de biologia. La meva preferida (de fet, l’única) del ram de les assignatures de ciències. “Morfologia del cervell humà” era l’últim tema que podia entrar a l’examen. Recordo haver sortit de classe pensant, “espero que preguntin la part dels hemisferis del cervell, és tan fàcil que no em cal estudiar-ho”. Davant de tota la resta de conceptes que calia comprendre i memoritzar, per mi no hi havia matisos. Havia de ser pragmàtica i simplificar: l’hemisferi esquerre, l’artístic i imaginatiu; l’hemisferi dret, el lògic i científic. I punt. A la pregunta “tu ets de lletres o de ciències” tampoc hi veia matisos. Que m’agradés la biologia no significava res, jo era de lletres fins al moll de l’os.

“Las dos culturas” de C.P. Snow hi tenien res a veure? Segurament no, almenys directament. No vaig conèixer la teoria de Snow fins molts anys després. Per mi, ciències i lletres eren dos camins paral·lels, avançant al seu propi ritme i sense punts de trobada possibles. Per mi, sempre havia estat així, i no necessitava cap argument ni justificació al respecte. I en el cas de la sanitat i la cultura, exactament el mateix. Hauria estat força incongruent pensar res diferent...

Natalia Arroyo, Hilario Hernández i José-Antonio Gómez | Fesabid
 

Les biblioteques públiques del territori espanyol es troben amb la necessitat d’afrontar un canvi de paradigma, fet que es posa de manifest tant per les conseqüències de la crisi com per les transformacions socials i informatives produïdes durant els darrers anys. Així ho consideren els autors del present informe, Natalia Arroyo, Hilario Hernández i José-Antonio Gómez, d’acord amb els quals els canvis en la gestió d’aquests equipaments és una prioritat.
 

“Las bibliotecas públicas en España: diagnostico tres la crisis económica” analitza les dades estadístiques recopilades entre els anys 2010 i 2016 i té per objectiu principal conèixer millor la situació de les biblioteques públiques i la seva evolució. D’aquesta manera, es pretén obtenir una base d’evidències per tal de poder alertar quan sigui necessari dels efectes negatius que la recessió econòmica han provocat al sector.

Entrevista a l'Espereanceta de l'Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Noemí Busquets és la creadora del personatge de cabaret pagès, 100% pallarès i sense edulcorants, “Esperanceta de Casa Gassia”, que viu a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’ensenya a les persones que el visiten. Al llarg de 14 anys de trajectòria, aquestes visites s’han convertit en un dels grans atractius del museu i del Pallars en general. I no només això, sinó que fruit d’aquest personatge n’han sorgit tres més: l’Esperanza de la Pampa és la cosina argentina; l’Àrnica és la cosina de Barcelona, una neo-rural afincada al Pallars; i per últim, la Joana la Gascona és la cosina francesa i explica a públic tot el que vulguin saber sobre bruixeria.
 

Les quatre formen part de la mateixa família, però cadascuna d’elles té una personalitat ben marcada i diferent. Per Busquets, però, la “mater familias” és indubtablement l’Esperanceta. Ella no té pèls a la llengua i ho diu tot tal com raja. Potser aquesta és la clau del seu èxit. Això sí, el que és cert és que “l’Esperanceta agrada molt o no agrada gens”. 
 

Com defineix Busquets la feina que fa quan encarna l’Esperanceta o a les seves cosines? Hi ha referents propers o el seu és un cas únic? Creu necessària la presència de personatges semblants en la resta del panorama cultural actual? En aquesta entrevista li preguntem per això i molt més.

D’aquí menys d’una setmana arriben les festes de Nadal i, un any més, estem patint perquè no tenim ni un regal a punt. La consciència no perdona, ens sentim culpables i comencem a fer una llista mental de camí a la feina, resant perquè no se’ns oblidi cap de les brillants idees que ens han vingut al cap. Quan ja portem una estona treballant i, per fi, el cafè de primera hora ha començat a fer efecte, tots els regals que havíem estat pensant ens semblen, per dir-ho suaument, els més típics i avorrits del món. 
 

Des d’Interacció no volem que ningú entri en pànic, així que hem fet un petit llistat de regals d’última hora, però no per això menys originals i creatius. Molts d’ells són jocs de taula pensats per fomentar la lectura, la literatura, l’art i la història. 

  
La incorporació de dades en el sector cultural s’ha convertit en una de les transformacions més visibles dels darrers anys. Plataformes com Impact & Insight emergeixen amb una ambició clara: construir una comprensió compartida del valor de les experiències culturals a partir de dades comparables i sistemàtiques. Aquesta promesa no és menor. Suposa passar d’una cultura explicada des de la intuïció o el relat a una cultura que es vol llegir també des de l’evidència.

El punt de partida és operatiu. Impact & Insight s’articula com una eina per ajudar organitzacions culturals a avaluar l’impacte que generen en els seus públics. Ho fa a partir de matrius comunes que permeten recollir dades sobre resultats artístics, socials i econòmics. El que es busca no és només mesurar, sinó generar un llenguatge compartit sobre el valor cultural.
  

Molts equipaments museístics i culturals es troben immersos des de fa temps en una cursa constant per seguir sent rellevants en un món dominat per les novetats digitals i la creixent demanda de les audiències de viure experiències que, per anar bé, han de ser cada vegada més sorprenents i superar-se l’una rere l’altra.

  
  
L’informe sobre les programacions dels espais escènics municipals de la demarcació de Barcelona corresponent a l’any 2018 dibuixa un escenari de continuïtat. Tant el volum de funcions com la resposta del públic es mantenen en valors similars als anys immediatament anteriors, consolidant una etapa d’estabilització després d’un període de creixement. 

Llums de fantasia en un racó on fer-se una selfie, projeccions que ens provoquen sensacions o trobar-nos immerses en aventures que ens desperten emocions. Els parcs temàtics i alguns museus actuals poden resultar conceptualment molt propers. De fet n'hi ha que formen part d’una mateixa indústria, que no és precisament la cultural, sinó la gran indústria del turisme. És així com, cada vegada són més els museus que s'apropen a mètodes lúdics per atraure nous visitants.

  
El llibre de Jorge Luis Marzo traça una història del fake que connecta art, representació i postveritat. La qüestió no és només distingir veritat i mentida, sinó entendre com es construeixen.

  
Els programes educatius en cultura sovint es legitimen per la seva capacitat de “crear públics”. Aquest informe permet fer una lectura més concreta i menys declarativa: què vol dir, en termes reals, construir aquesta relació? Quina escala té, quina continuïtat i amb quines condicions d’accés? Anem al teatre ofereix una fotografia precisa d’una política sostinguda en el temps que articula educació, territori i arts en viu.