públics de la cultura

Opció A: Vitrines i més vitrines, una successió de peces idèntiques les unes amb les altres i meticulosament col·locades seguint al mil·límetre una transparent línia recta. Cartel·les amb lletra microscòpica, les mans a les butxaques i silenci, molt silenci. Opció B: Menys vitrines i més escenografies i audiovisuals, peces i objectes per tocar i experimentar amb els cinc sentits, textos que relaten històries, diàleg entre el museu i l’espectador, espais per seure i descansar i àrees infantils dins les exposicions.

  
 En el marc del Programa de Formació que s’impulsa des del CERC (Centre d’Estudis i Recursos Culturals de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona)aquest mes, va tenir lloc a l'Espai Clauste una sessió per reflexionar sobre la nostra vinculació amb el món digital, impartida per una de les veus més rellevants d'aquest àmbit, Íngrid Guardiola; professora, programadora audiovisual, directora, comissària i assagista, a més de doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i professora associada de la universitat de Girona. També ha exercit la docència en diverses universitats catalanes. El 2018 va publicar el seu celebrat assaig L'ull i la navalla (Arcàdia), pel qual va rebre el premi Serra d'Or. El seu últim treball és Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l'anormalitat (Arcàdia), escrit conjuntament amb Marta Segarra.
 

La segona onada de la pandèmia es va endur per davant tota l'activitat prevista en auditoris, teatres i sales de cinema, abocant-los a un nou tancament fins la reobertura progressiva a partir del passat dilluns 23 de novembre. Tanmateix, i per molt que mirem enrere amb melangia, no podem pensar en tornar a aquella anomenada normalitat perquè era part del problema.

  
  
Llegit des d’avui, l’informe conserva intacta la seva força perquè identifica una tensió que encara travessa moltes polítiques culturals contemporànies: com incorporar la digitalització sense convertir la cultura en una experiència completament desmaterialitzada, individualitzada i dependent de les plataformes tecnològiques. (n. de l'e., 2026)

   
La pandèmia de la COVID-19 va accelerar un debat que ja feia temps que circulava dins les polítiques culturals: fins a quin punt la digitalització podia transformar, o substituir, l’experiència cultural presencial. L’informe Live arts in the virtualising world, publicat per l’IETM el maig d'aquest any, recull aquest moment de desconcert i el converteix en una reflexió crítica sobre el futur de les arts en viu. El text no nega les possibilitats del món digital. Però sí que qüestiona una idea que en aquells primers mesos de confinament començava a consolidar-se amb força: que la virtualització podia resoldre estructuralment la crisi de les arts escèniques.