públics de la cultura

  
Rellegit avui, el text anticipa una qüestió que s’ha tornat central en moltes polítiques culturals locals: la mediació sovint ha crescut institucionalment sense modificar realment les estructures de decisió cultural. Molts equipaments han incorporat programes de mediació mentre mantenien intactes les jerarquies de programació, els criteris de legitimació artística o els mecanismes de relació amb el territori. La mediació es converteix així en una capa complementària que acompanya els projectes, però que rarament condiciona les prioritats institucionals. 

La pregunta final que formulava l’article continua tenint força política: hi pot haver cultura sense mediació? Potser avui caldria reformular-la lleugerament. No tant si existeix cultura sense mediació, sinó quina mena de mediació reforça les estructures existents i quina és capaç d’alterar-les. (n. de l'e., 2026)
  
  

El text de Christian Ruby publicat el 2016 a Revue du MAUSS és una crítica profunda a una de les idees més arrelades de les polítiques culturals cactuals: la creença que l’experiència artística produeix emancipació gairebé de manera automàtica. Ruby qüestiona tant el discurs institucional que converteix l’art en eina directa de transformació política com les formes paternalistes de mediació cultural que continuen imaginant el públic com un subjecte a corregir, educar o conduir cap a una “bona recepció” de les obres.
  

  
El món de les parelles, ja se sap, és divers i complex. Més enllà del mite romàntic de la mitja taronja, hi ha parelles que tot i semblar d’allò més lògiques, resulten complicades i no acaben de quallar. Penseu que educació i cultura podria ser una d’aquestes parelles? De les que aparentment casa molt bé, però que massa sovint necessita de la mediació de tercers per resoldre la seva relació? Potser els seus problemes tenen origen en els seus objectius diferenciats, entenent per objectius que l’educació qüestiona i la cultura, en canvi, ofereix respostes.

Una mirada lúcida sobre què significa visitar un museu avui i per què la “visita” continua essent una pràctica vital —no només turística— en el teixit cultural català.
  

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital.

Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.

  
Et lleves i quan puges la persiana t’adones que fa un magnífic dia de primavera. Estàs de bon humor perquè és divendres i ja s’acosta el cap de setmana. Mires el mòbil i… horror, avui és dilluns! Quina cara posaries si et passés això?

Segurament, aquesta:

  
Quan érem petits, anar al cinema era una festa. Fins i tot alguna festa d’aniversari la celebràvem allà. Des de fa uns anys bona part de les sales del territori acullen la Festa del Cinema. Entre el dilluns 7 i el dimecres 9 de maig les sales s’han omplert gràcies a una nova edició. El desembre de 2017 hi van participar 1.633.364 espectadors. Tot va començar el 2009 quan diverses organitzacions van intentar promoure l’assistència al cinema en plena crisi. Per a molta gent, aquest certamen és l’única oportunitat d’anar al cinema al llarg de l’any. Per què? Perquè es pot permetre una entrada. El motiu: el preu, 2’90€. Però avui en dia, podem celebrar una ‘festa del cinema’? Us donem motius pel ‘sí’ i pel ‘no’.

La divulgació científica es pot arribar a tocar. La fan palpable un gran nombre d’activitats que trobem arreu del territori amb la funció d’apropar la ciència a la ciutadania.

Però per sort, dins la dificultat de navegar en aquest mar de propostes, va sorgir: surtderecercapercatalunya.cat. Un web on es compilen moltes d’aquestes opcions d’oci que permeten apropar-nos a la ciència a través d’activitats de centres de recerca i universitats. Així com també museus, espais patrimonials, parcs naturals i diverses institucions.

  
El debat sobre la lectura en l’era digital sovint s’ha formulat en termes de pèrdua: menys concentració, menys profunditat, menys llibres. El volum dirigit per Francisco Cruces proposa un desplaçament més productiu. No parteix de la pregunta sobre què s’ha perdut, sinó sobre com s’està transformant la lectura i què revela aquesta transformació sobre la vida social contemporània.
  

  
Quan una política cultural es desplega de manera sostinguda en el temps, el seu interès no rau només en les xifres absolutes, sinó en la seva capacitat de consolidar una relació estable amb el sistema educatiu i el territori. Aquest informe del programa Anem al teatre permet llegir aquesta continuïtat en un moment concret i observar fins a quin punt l’objectiu de “crear públics” es tradueix en pràctiques efectives i recurrents.