públics de la cultura

  
Quan érem petits, anar al cinema era una festa. Fins i tot alguna festa d’aniversari la celebràvem allà. Des de fa uns anys bona part de les sales del territori acullen la Festa del Cinema. Entre el dilluns 7 i el dimecres 9 de maig les sales s’han omplert gràcies a una nova edició. El desembre de 2017 hi van participar 1.633.364 espectadors. Tot va començar el 2009 quan diverses organitzacions van intentar promoure l’assistència al cinema en plena crisi. Per a molta gent, aquest certamen és l’única oportunitat d’anar al cinema al llarg de l’any. Per què? Perquè es pot permetre una entrada. El motiu: el preu, 2’90€. Però avui en dia, podem celebrar una ‘festa del cinema’? Us donem motius pel ‘sí’ i pel ‘no’.

La divulgació científica es pot arribar a tocar. La fan palpable un gran nombre d’activitats que trobem arreu del territori amb la funció d’apropar la ciència a la ciutadania.

Però per sort, dins la dificultat de navegar en aquest mar de propostes, va sorgir: surtderecercapercatalunya.cat. Un web on es compilen moltes d’aquestes opcions d’oci que permeten apropar-nos a la ciència a través d’activitats de centres de recerca i universitats. Així com també museus, espais patrimonials, parcs naturals i diverses institucions.

  
El debat sobre la lectura en l’era digital sovint s’ha formulat en termes de pèrdua: menys concentració, menys profunditat, menys llibres. El volum dirigit per Francisco Cruces proposa un desplaçament més productiu. No parteix de la pregunta sobre què s’ha perdut, sinó sobre com s’està transformant la lectura i què revela aquesta transformació sobre la vida social contemporània.
  

  
Quan una política cultural es desplega de manera sostinguda en el temps, el seu interès no rau només en les xifres absolutes, sinó en la seva capacitat de consolidar una relació estable amb el sistema educatiu i el territori. Aquest informe del programa Anem al teatre permet llegir aquesta continuïtat en un moment concret i observar fins a quin punt l’objectiu de “crear públics” es tradueix en pràctiques efectives i recurrents.
    

  
Actualment, el debat sobre els equipaments culturals comença a desplaçar-se des de l'arquitectura icònica i les polítiques de desenvolupament de públics cap a una pregunta més subtil: què fa que un equipament arribi a formar part de la vida quotidiana dels seus habitants?

  
La cultura digital no només amplia l’accés als continguts, sinó que desplaça el lloc mateix des d’on s’ha pensat històricament la política cultural. Si durant dècades el focus s’ha situat en els equipaments i la seva capacitat d’atraure públics, avui l’expansió dels usos en línia obliga a preguntar-se si aquesta centralitat encara és operativa. Què vol dir “accés a la cultura” en un context on la participació es produeix també fora dels espais institucionals, mediada per plataformes, algoritmes i lògiques econòmiques que no responen a l’interès públic?

  
El debat sobre el finançament de la cultura acostuma a situar-se entre dues opcions: suport públic o mercat. L’informe de la Comissió Europea sobre crowdfunding introdueix un tercer espai que no és només financer. El que hi apareix no és tant una nova font de recursos com una nova manera de vincular públics, projectes i institucions culturals.  

  
Els museus fa temps que declaren voler atraure el públic familiar. Programen activitats, adapten continguts i generen materials específics. Tot i això, la presència real de les famílies no respon a aquest esforç. Aquest estudi posa el focus en aquesta distància: no tant en què ofereixen els museus, sinó en com decideixen les famílies el seu temps d’oci i per què el museu continua sense formar part central d’aquest imaginari.  

Tot i la incursió d’Internet i el món multipantalles que ens envolta, el mitjà es manté viu i malgrat els petits canvis d’hàbits i programació, segueix regnant a les nostres llars. Si hi ha un fenomen global que mantingui la gent enganxada davant la pantalla del televisor avui dia ja no és precisament el reality show. Les sèries de ficció han anat guanyant terreny als programes de telerealitat que fa uns anys omplien grans quotes de pantalla. A través de les ficcions (la gran majoria, produccions estatunidenques), la televisió s’ha anat personalitzant amb canals i plataformes a la carta que fidelitzen els seus espectadors com no pot fer el cinema. Així també mantenen l’atenció davant els canals i les productores de ficció, a diferència dels programes clàssics de graella televisiva com els late night, que no tenen la continuïtat ni el ganxo de les sèries.

    

  
Lectura prèvia proposada per a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió

La relació entre ciència i societat ja no es pot entendre com un procés unidireccional de transmissió de coneixement. La irrupció de les tecnologies digitals, l’aparició de nous espais de participació ciutadana i la creixent complexitat dels reptes contemporanis han posat en qüestió els models tradicionals de divulgació científica.