públics de la cultura

  
L’informe anual del programa «Anem al teatre» del curs 2011-2012 permet observar amb precisió un tipus d’intervenció cultural sovint poc problematitzada: les polítiques d’accés cultural adreçades a l’escola. Lluny de ser una iniciativa puntual, el document mostra la consolidació d’un dispositiu estable que articula ajuntaments, Diputació i sector cultural amb un objectiu clar: garantir l’accés dels alumnes a experiències escèniques en condicions d’equitat territorial.
  

  
El gir educatiu ha situat la pedagogia al centre de museus, centres d’art i pràctiques curatorials. Aquesta centralitat no garanteix per si mateixa una redistribució de l’autoritat institucional. La taula rodona moderada per Carles Guerra examina les possibilitats del nou paradigma i, sobretot, les seves contradiccions

  
Els departaments d’educació i acció cultural han contribuït decisivament a obrir els museus a públics, sabers i formes de relació que l’organització tradicional de la institució deixava fora. Aquesta funció no els ha garantit una participació equivalent en la definició dels discursos expositius ni unes condicions professionals consolidades.

 
Una pel·lícula, una sèrie o una novel·la no són polítiques únicament pel seu contingut o per la intenció de qui les crea. Jean-Pierre Esquenazi proposa desplaçar l’atenció cap als públics i observar com una comunitat pot apropiar-se d’un producte cultural, relacionar-lo amb la seva experiència social i convertir-ne la interpretació en una presa de posició pública.

  
Aquest article resulta especialment suggeridor perquè obre un debat que ha anat guanyant pes amb els anys: l’accés a la cultura no depèn només de l’existència d’equipaments o de programació, sinó també de les condicions materials que permeten utilitzar-los. A partir del cas dels museus, Margarida Loran i Albert Sierra plantegen una pregunta clau: quin model d’institució cultural volem sostenir?

  
Jacques Rancière qüestiona una de les conviccions més persistents de la teoria crítica i de les arts escèniques: la identificació de l’espectador amb la passivitat. Des de Plató fins a Guy Debord, mirar s’ha oposat sovint a conèixer i actuar. Les avantguardes teatrals van voler superar aquesta separació convertint el públic en investigador, com en Brecht, o absorbint-lo en l’acció, com en Artaud. Per a Rancière, totes dues estratègies comparteixen un mateix pressupòsit problemàtic: algú sap què necessita l’espectador i com l’ha de transformar.