valor públic de la cultura

A Catalunya i Espanya optar per la creació contemporània i la cultura com a sortida laboral és encara una aposta arriscada. Segons les dades d’una enquesta feta a 1.384 artistes i professionals de la cultura l’any 2022 per la Victoria Ateca i la Anna Vilarroya, més de la meitat dels professionals perceben dificultats a l’hora de viure de la seva feina i la majoria, és a dir el 80%, pensen que la societat ignora la precarietat i la irregularitat que la caracteritzen.

  
L’article de Raúl Abeledo Sanchis (2022) situa els observatoris culturals en un moment de crisi sistèmica i transformació global en què la cultura adquireix una centralitat renovada dins les polítiques públiques. En aquest context, els observatoris emergeixen com a espais híbrids entre recerca, acció i mediació, amb una funció que va més enllà de la simple producció d’informació. La seva raó de ser es vincula a una mancança persistent: la feblesa de l’avaluació estratègica en els processos de planificació pública, sovint relegada a un paper marginal malgrat la seva importància per orientar decisions.
  

El passat 23 d'octubre es va presentar, després d'anys de treball, l'informe Measuring the Cultural and Creative Sectors in the EU (final report). El projecte, encarregat per la Direcció General d'Educació i Cultura de la Comissió Europea, tenia per objectiu elaborar un marc estadístic unitari per mesurar l'anomenat sector cultural i creatiu a tots els països de la Unió Europea (UE).

  
Després de l’any del col·lapse, el 2021 marca el retorn de l’activitat cultural. L’Anuari SGAE 2022 ho confirma amb dades contundents de creixement. El problema és un altre: la distància amb el món previ a la pandèmia continua sent molt gran.  

  
Hi ha converses que no només intenten explicar el món, sinó modificar la manera com ens hi situem. La conversa amb Maria PTQK publicada a Compàs d’amalgama el 2021 se situa exactament aquí: en el lloc on art, ciència, tecnologia, ecologia i pensament deixen de funcionar com àmbits separats i passen a formar part d’una mateixa pregunta sobre les formes de vida contemporànies.
  

A les portes de l’agost, tenim lectura per aquest estiu.
 

Daniel Gasol | Raig Verd
 

És millor una obra artística pel fet de ser mediàtica i comptar amb una audiència elevada? És el creador qui s’adapta a les línies artístiques de les institucions amb la finalitat d’obtenir visibilitat? Existeix la llibertat de creació en l’art o està l’art sotmès a certs paràmetres?

  
El debat  plantejat per Rowan continua sent extraordinàriament actual. Moltes polítiques culturals locals encara operen sota aquesta idea de cultura com a instrument civilitzador i cohesionador. El problema és que, sovint, aquesta mirada dificulta reconèixer els conflictes socials, les desigualtats culturals o les pràctiques que no encaixen dins les formes legitimades per la institució. Rowan no defensa abandonar la cultura pública. El que qüestiona és la manera com històricament s’ha construït la seva funció política. (n. de l'e., 2026)
  

Al llarg de dècades, les polítiques culturals espanyoles s’han legitimat a partir d’una idea aparentment incontestable: l’accés a la cultura produeix emancipació, progrés i democràcia.