valor públic de la cultura

  
Les Estadístiques Culturals de Catalunya 2024 mostren un augment rellevant del finançament públic i una recuperació del sistema després de la pandèmia. La qüestió no és si hi ha més recursos, sinó com es distribueixen, amb quins criteris i quin model cultural estan consolidant.
  

  
Després de la crisi financera de 2008, moltes polítiques culturals europees van començar a justificar-se no només pel seu valor simbòlic o econòmic, sinó també per la seva capacitat de generar impactes socials. Salut, benestar, cohesió comunitària, regeneració urbana o participació ciutadana van començar a aparèixer de manera recurrent en programes, convocatòries i discursos institucionals. L’article de Lluís Bonet, Giada Calvano i Pablo Fernández Compañ observa aquest desplaçament des del cas de Barcelona i planteja una pregunta especialment rellevant: què fa possible que alguns projectes culturals desenvolupin realment impactes socials i d’altres només els incorporin com a relat legitimador?
  

  
La crisi climàtica ha deixat de ser una qüestió exclusiva de les polítiques ambientals per convertir-se també en un desafiament cultural. Aquest número monogràfic de la Revista Gestión Cultural, coordinat per Jordi Bàlta, Àngel Mestres i Nicolás Sticotti, parteix d'una idea central: la transició ecològica no serà possible sense transformar els imaginaris, els valors, les pràctiques i les institucions culturals.

 
Arriba el desembre i, amb ell, els darrers consells del 2023. En aquesta ocasió ens acompanya la Teresa Reyes, Cap de la Secció Tècnica de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

Teresa Reyes i Bellmunt és llicenciada en Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Màster en Pirineu, museologia i gestió del patrimoni i en Gestió de Patrimoni Historicoarqueològic. També té un Postgrau en Competències Directives.

Des de 2008 és la cap de Secció de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, des d’on es gestiona la Xarxa de Museus Locals, integrada por 64 museus de gestió municipal, i la Xarxa d’Arxius Municipals, integrada per 250 arxius, així com suport a accions de patrimoni cultural dels ajuntaments de la província.

  
Durant anys, les polítiques culturals urbanes han interpretat els equipaments de proximitat sobretot com a dispositius de cohesió, accés o programació. L’article de Santiago Eizaguirre desplaça aquesta mirada i proposa entendre alguns espais culturals comunitaris de Barcelona com a laboratoris de governança urbana i democratització econòmica. El text no estudia únicament projectes culturals. Analitza formes d’organització col·lectiva que intenten intervenir sobre les relacions entre administració pública, comunitat i economia social.