valor públic de la cultura

 
Recull d’intervencions mítiques a l’Assemblea #7 amb l’Última Merda a Interacció 2023.
Elaine Grayling, Nil Martín, Judit Martínez Gili, Abril Pérez Mitchell.
 
 

Si alguna cosa fem a l’Última Merda, és posar-nos imaginatives, hipotètiques, divertides, per repensar la merda que ens esquitxa, posant el focus en tot allò del camp cultural que no funciona i convidant tothom a enfangar-se per canviar les coses. La nostra màxima: reflexionar a partir de l’acció i activar el canvi a través de la reflexió.

 (Más abajo en castellano)

Les festes del barri (V). Hem de parlar d’un canvi
 

Una cançó del músic uruguaià Fernando Cabrera diu: “No hay tiempo, no hay hora, no hay reloj. No hay antes, ni luego, ni tal vez”. I, d’alguna manera, així haurien de ser les festes del barri. Tot i que tractem de sostenir amb dubtosa objectivitat la idea que “les festes d’abans eren millors”, no hi aconseguirem retrocedir. Encara que defensem, amb un cert titubeig i convenciment, que “les festes de l’any vinent seran diferents”, això no succeirà.

(Más abajo en castellano)

Les festes del barri (IV). Si és massificat, no es gaudeix
 

Sens dubte, el turisme és una gran “indústria sense xemeneia” per a les ciutats a tot el món. Barcelona no n’és l’excepció. De fet, experts afirmen que la ciutat ha viscut des de fa anys el procés anomenat turistificació, que succeeix quan un lloc canvia quan es converteix en objecte de consum turístic. Les Rambles de Barcelona són un exemple clar que podria ajudar a comprendre aquest fenomen: saturació d’hotels, botigues de souvenirs, bars de “paella i sangria”, etc. Ciutats com Venècia, Londres, Roma i París podrien ser casos similars de turistificació en el context europeu.

 
Ho sentim a tot arreu i és un mantra molt repetit: que la gent jove no té interès en la cultura. Que no va al teatre, que no visita exposicions i que només coneix els grans festivals de música. Que les persones joves no fan pràcticament res més que no sigui passar el dia davant d’una pantalla.

Contra aquesta lletania, que a més a més és falsa, s’ha articulat la 19a edició de les Jornades Interacció, titulada ‘Cultura amb veu jove’, impulsades pel CERC (Centre d’Estudis i Recursos Culturals) en col·laboració amb l’Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona i amb el comissariat de La Sullivan.

(Más abajo en castellano)

Les festes del barri (III). L’avantsala també vol participar
 

Fa anys, era una tradició assistir a les festes de Gràcia a la tarda-nit. El lloc estava ple de vida, amb una decoració que brillava intensament, creant una atmosfera vibrant i acollidora. La barra de cada carrer concursant prometia una única varietat de cervesa, ben freda i preparada per ser servida i gaudida. Les seves superfícies intentaven relluir sota la tènue llum més d’una història d’estiu. L’escenari, el punt focal de la nit, estava llest i esperant l’inici de l’emocionant proposta musical que cada nit cobrava vida amb l’alegra bullícia de la festa de barri.

 (Más abajo en castellano)
 

Les festes del barri (II). La veritable fotografia
 

Quan jo era un nen i em parlaven de la festa del barri, ho entenia com un lloc on veïns i veïnes compartien alguna cosa en comú a celebrar. Amb el temps, vaig comprendre que les festes del barri no eren únicament per al barri, perquè el meu barri també era el barri d’altres persones, encara que no visquessin allà. Jo no era amo dels llocs del meu barri, dels carrers, les places ni de qualsevol altre tipus d’espai públic. En una ciutat, l’espai públic és de tots, encara que visqui en aquest barri o, com diria Jorge Drexler en una de les seves cançons, a l’altre costat del riu.