valor públic de la cultura

  
Hi ha converses que no només intenten explicar el món, sinó modificar la manera com ens hi situem. La conversa amb Maria PTQK publicada a Compàs d’amalgama el 2021 se situa exactament aquí: en el lloc on art, ciència, tecnologia, ecologia i pensament deixen de funcionar com àmbits separats i passen a formar part d’una mateixa pregunta sobre les formes de vida contemporànies.
  

A les portes de l’agost, tenim lectura per aquest estiu.
 

Daniel Gasol | Raig Verd
 

És millor una obra artística pel fet de ser mediàtica i comptar amb una audiència elevada? És el creador qui s’adapta a les línies artístiques de les institucions amb la finalitat d’obtenir visibilitat? Existeix la llibertat de creació en l’art o està l’art sotmès a certs paràmetres?

  
El debat  plantejat per Rowan continua sent extraordinàriament actual. Moltes polítiques culturals locals encara operen sota aquesta idea de cultura com a instrument civilitzador i cohesionador. El problema és que, sovint, aquesta mirada dificulta reconèixer els conflictes socials, les desigualtats culturals o les pràctiques que no encaixen dins les formes legitimades per la institució. Rowan no defensa abandonar la cultura pública. El que qüestiona és la manera com històricament s’ha construït la seva funció política. (n. de l'e., 2026)
  

Al llarg de dècades, les polítiques culturals espanyoles s’han legitimat a partir d’una idea aparentment incontestable: l’accés a la cultura produeix emancipació, progrés i democràcia.

  
L’article d’Eleonora Belfiore parteix d’una constatació que desmunta un dels relats més consolidats de les darreres dècades: les polítiques culturals no es basen realment en l’evidència, encara que ho afirmïn de manera reiterada. El gir cap a una suposada “evidence-based policy” no ha comportat una presa de decisions més racional ni més transparent. Al contrari, el text mostra com l’evidència té sovint un paper secundari, subordinat a processos d’argumentació, persuasió i construcció discursiva.
  

International Journal of Cultural Policy | J. Rius-Ulldemolins i A. Pizzi
 

Des dels anys noranta, amb l’impuls del neoliberalisme després de la caiguda del Mur de Berlín, s’ha considerat que l’enfocament correcte de les polítiques culturals era un model liberal basat en la separació entre l’esfera política, d’una banda, i les polítiques i institucions culturals, de l’altra. Amb tot, trenta anys després, aquests avenços han sigut modestos en alguns països europeus que han mantingut en gran manera els trets culturals anteriors, especialment als antics països comunistes i a les joves democràcies del sud del continent.

  
Les polítiques culturals locals han posar l’accent en la construcció d’equipaments, la programació i l’accés als productes culturals. L’estudi Itineraris artístics i realitat social, elaborat per Enric Aragonès Jové per a l’Institut de Cultura de Barcelona l’any 2020, desplaça aquesta mirada i formula una pregunta més profunda: què passa després de l’accés? Qui pot sostenir una trajectòria artística? Qui pot convertir la cultura en una pràctica pròpia i continuada?
  

Marc Roig i Badia | PAM
 

Què ha passat amb l’efervescència cultural de la ciutat comtal de finals dels setanta? Marc Roig presenta un assaig que repassa amb un to irònic les polítiques i el panorama cultural dels darrers quaranta anys d’una Barcelona víctima dels seus governants i de la maquinària centralista de l’Estat, que s’han saldat amb una ciutat cada vegada amb menor pes econòmic, polític i social.