valor públic de la cultura

  
L’article d’Eleonora Belfiore parteix d’una constatació que desmunta un dels relats més consolidats de les darreres dècades: les polítiques culturals no es basen realment en l’evidència, encara que ho afirmïn de manera reiterada. El gir cap a una suposada “evidence-based policy” no ha comportat una presa de decisions més racional ni més transparent. Al contrari, el text mostra com l’evidència té sovint un paper secundari, subordinat a processos d’argumentació, persuasió i construcció discursiva.
  

International Journal of Cultural Policy | J. Rius-Ulldemolins i A. Pizzi
 

Des dels anys noranta, amb l’impuls del neoliberalisme després de la caiguda del Mur de Berlín, s’ha considerat que l’enfocament correcte de les polítiques culturals era un model liberal basat en la separació entre l’esfera política, d’una banda, i les polítiques i institucions culturals, de l’altra. Amb tot, trenta anys després, aquests avenços han sigut modestos en alguns països europeus que han mantingut en gran manera els trets culturals anteriors, especialment als antics països comunistes i a les joves democràcies del sud del continent.

  
Les polítiques culturals locals han posar l’accent en la construcció d’equipaments, la programació i l’accés als productes culturals. L’estudi Itineraris artístics i realitat social, elaborat per Enric Aragonès Jové per a l’Institut de Cultura de Barcelona l’any 2020, desplaça aquesta mirada i formula una pregunta més profunda: què passa després de l’accés? Qui pot sostenir una trajectòria artística? Qui pot convertir la cultura en una pràctica pròpia i continuada?
  

Marc Roig i Badia | PAM
 

Què ha passat amb l’efervescència cultural de la ciutat comtal de finals dels setanta? Marc Roig presenta un assaig que repassa amb un to irònic les polítiques i el panorama cultural dels darrers quaranta anys d’una Barcelona víctima dels seus governants i de la maquinària centralista de l’Estat, que s’han saldat amb una ciutat cada vegada amb menor pes econòmic, polític i social.

  
Moltes polítiques municipals durant anys van treballar cultura i educació com àmbits separats. D’una banda hi havia els equipaments culturals, la programació i les activitats artístiques. De l’altra, les escoles i els processos educatius. La publicació IntersECCions. Educació, Cultura, Comunitat, editada per l’Ajuntament del Prat de Llobregat el 2021, parteix d’una idea diferent: la transformació social només és possible si cultura, educació i comunitat deixen d’operar en compartiments estancs i es construeixen com un ecosistema compartit.
  

Les arts del carrer reivindiquen, des de diverses disciplines i llenguatges, l’espai públic, posen l’accent en la interacció amb les persones i superen qualsevol mena de barreres físiques, econòmiques o educatives. Resideix el valor social de les arts del carrer en aquestes particularitats?