valor públic de la cultura

  
Mirar amb més calma, però també amb més urgència. Una pausa per tornar amb més força (i més claredat)
  

Quan va néixer Interacció, no hi havia cap espai digital que connectés el pensament cultural amb la pràctica quotidiana de la gestió i les polítiques locals. Vam optar per una mirada àmplia, transversal, que ajudés a eixamplar horitzons. Però el món ha canviat. I ràpid.

Avui no ens falta informació, ens falta temps per pensar-la. L’acceleració constant i la fragmentació dels discursos han convertit la cultura en consum: agenda, titulars, rànquings, èxits. Tot es comunica, però poc s’articula. I en aquest paisatge saturat, el relat del territori sovint s’esborra. El món local queda fora de pla —o, directament, ignorat—, com si la cultura només tingués lloc als grans equipaments, als grans debats, als grans centres.

  

  
A l’estiu, també les polèmiques van amb xancles. Curteta i de poble, la discussió sobre El meu avi ha acabat remenant una pregunta fonda: què passa quan els gestos culturals ja no convencen ningú?

Cremat, para-sol i expectativa cultural.* 
  
  

Entre platja i concert a la fresca, no sempre ve de gust llegir grans assajos sobre el paper de la cultura pública. Però, de tant en tant, apareixen articles que ens remouen prou com per voler-los pair, encara que sigui amb un granissat a la mà. Això és el que em va passar amb el text que Joan Burdeus ha publicat a Núvol sobre la retirada —o no— de El meu avi de la cantada d’havaneres de Calella.

Amb totes les veus, amb tot l’orgull

En un moment en què moltes veus s’utilitzen com a símbols, cal tornar a escoltar-les. No per representar-les, sinó per deixar-les parlar.

L’Orgull també és memòria, crítica i imaginació. A Catalunya, són moltes les persones que —des de la creació artística, la recerca o l’activisme— han contribuït a ampliar els límits del que entenem per cultura. Aquest article recull algunes d’aquestes veus: diverses, situades i desacomplexades. Algunes fa anys que fan camí; d’altres encenen ara els escenaris o les xarxes. Però totes són part d’una cultura viva i radicalment plural.

Nou exconsellers i exconselleres de Cultura de la Generalitat han fet públic un manifest on defensen que les pintures murals de la sala capitular de Sixena, actualment al MNAC, no haurien de ser traslladades. Argumenten que són obres extremadament fràgils i que un moviment físic comportaria riscos irreparables. També posen en valor la tasca del MNAC com a garant de la conservació i la difusió del patrimoni, en un context museogràfic adequat i reconegut internacionalment.
  
  

Una mirada a la despesa cultural local del 2023: continuïtat, diferències entre municipis i reptes de sostenibilitat
 

Un any més, els governs locals han estat la principal font de finançament públic de la cultura a Catalunya. El 2023, la despesa cultural liquidada per ajuntaments, consells comarcals i diputacions va arribar als 831,7 milions d’euros, una xifra molt similar a la de 2022. Després d’uns anys de forta pujada, el creixement s’atura, però es manté el nivell.

 
Les fake news també interpel·len els museus. En un moment en què la desinformació erosiona la confiança pública, els equipaments patrimonials tenen l’oportunitat —i la responsabilitat— de reforçar el seu paper com a espais de veracitat. La jornada Confluències 2025 posa el focus en aquest repte.
 
  

Vivim en un entorn on la veritat lluita per fer-se un lloc. La desinformació, alimentada per les xarxes socials, la intel·ligència artificial i els interessos polítics i econòmics, s’ha convertit en un dels principals riscos per a la salut democràtica de les societats.

 
Setmana 18 de l’any i la primavera segueix amb la seva energia renovada! Aquesta setmana ens arriba un vent de canvis i reflexions en l'àmbit cultural. Des de les actualitzacions del Manifest de Biblioteques Escolars de la UNESCO fins a la importància de la mediació cultural per a establir ponts entre l'artista i el públic, tot passa per una necessitat d'adaptar-nos a les noves realitats socials, tecnològiques i polítiques.

 
Com podem enfortir el reconeixement de la cultura com a política pública clau per a la sostenibilitat i la cura? En dos estudis recents, Jordi Baltà Portolés articula una mirada sòlida i complementària sobre el potencial transformador de la cultura. Una aportació valuosa per als municipis que treballen per polítiques culturals amb sentit i ambició.