valor públic de la cultura

  
L'acceleració dels canvis tecnològics i socials ha desplaçat el debat sobre les biblioteques. Ja no es tracta només de preguntar com incorporaran noves tecnologies, sinó de quin paper jugaran com a institucions públiques en societats més diverses, digitalitzades i ambientalment vulnerables.

  
Aquest article d’Alfons Martinell resulta especialment rellevant perquè situa una qüestió que encara ocupa una posició secundària en moltes polítiques culturals: la necessitat de fonamentar l’acció pública en els drets culturals. L’autor sosté que, malgrat els avenços en democratització cultural i accés, els marcs normatius del patrimoni i dels museus continuen centrats principalment en la protecció dels béns culturals i no en els drets de les persones. A partir d’una lectura crítica de la legislació patrimonial, dels informes de les Nacions Unides i dels principals textos internacionals sobre drets culturals, defensa que els museus poden esdevenir espais privilegiats per educar en el dret a participar en la vida cultural.

«El món enter és com un escenari; homes i dones no són més que actors.» Al vostre gust, de William Shakespeare Richard Sennett subscriu aquestes paraules i en fa el punt de partida de L’intèrpret, un assaig dedicat a l’art, la vida i la política.
 

El sociòleg Richard Sennett (Chicago, 1943) és un pensador de referència. Ha estat professor a universitats tan prestigioses com el Massachusetts Institute of Technology, Cambridge, Harvard, la Universitat de Nova York i la London School of Economics.

  
La cultura comunitària ha anat adquirint un pes creixent en les polítiques culturals dels darrers anys. Aquest desplaçament no consisteix només a incorporar pràctiques participatives, sinó a repensar quins dispositius institucionals poden sostenir processos artístics col·laboratius sense reduir-los a una programació convencional.

  
Els ecomuseus i els museus etnològics catalans ocupen un lloc paradoxal dins el sistema cultural. Tot i la seva feble centralitat institucional i la manca històrica d’un gran museu nacional d’etnologia a Catalunya, molts petits museus locals han aconseguit una projecció pública notable i fins i tot reconeixement internacional. L’article de Xavier Roigé i Mireia Guil analitza aquesta contradicció i la converteix en una pregunta sobre el futur dels museus de proximitat en un context marcat per la pressió turística, la crisi climàtica i la transformació social dels territoris.