valor públic de la cultura

Arriba la calor del juliol i, per a contrarrestar-la, us portem uns consells ben frescos de la mà de l’Anna Cerdà, gestora i activista cultural.

Del 2005 fins al 2022 ha treballat al departament d’Exposicions del MACBA, tasca que sempre ha combinat amb interessos diversos, especialment en l’àmbit de la música. Va codirigir el festival popArb (2005-2015) i des de 2017 està implicada en el disseny i l’organització d’Acció Cultura Viva, un festival més enllà del fet musical, i que impulsa l’Ajuntament de Barcelona a través del programa Cultura Viva de suport a pràctiques culturals comunitàries de valor públic. És part del Consell rector de La Murga, cooperativa sorgida de la comunitat al voltant del projecte Indigestió i pertany a MIM (Dones de la Indústria de la Música), al comitè assessor de L’Auditori (2016-2024) i a la junta de l’associació Xàfec de petits festivals.

  
L’article parteix d’una constatació que travessa bona part de les polítiques culturals locals contemporànies: la cultura ha esdevingut central en els processos de transformació urbana, però ho ha fet des d’una posició ambigua, sovint desarticulada i plena de tensions internes. En aquest marc, la xarxa de Biblioteques Públiques de Barcelona es presenta com un cas especialment revelador per analitzar com es materialitzen aquestes contradiccions en els equipaments de proximitat.
  

Les dades provenen de l’Estudi de l’impacte econòmic del Sistema Territorial del mNACTEC 2022 elaborat per la consultoria Rusiñol & Associats, proporcionades pels museus analitzats.
 

  
Les Estadístiques Culturals de Catalunya 2024 mostren un augment rellevant del finançament públic i una recuperació del sistema després de la pandèmia. La qüestió no és si hi ha més recursos, sinó com es distribueixen, amb quins criteris i quin model cultural estan consolidant.
  

  
Després de la crisi financera de 2008, moltes polítiques culturals europees van començar a justificar-se no només pel seu valor simbòlic o econòmic, sinó també per la seva capacitat de generar impactes socials. Salut, benestar, cohesió comunitària, regeneració urbana o participació ciutadana van començar a aparèixer de manera recurrent en programes, convocatòries i discursos institucionals. L’article de Lluís Bonet, Giada Calvano i Pablo Fernández Compañ observa aquest desplaçament des del cas de Barcelona i planteja una pregunta especialment rellevant: què fa possible que alguns projectes culturals desenvolupin realment impactes socials i d’altres només els incorporin com a relat legitimador?
  

 
Arriba el desembre i, amb ell, els darrers consells del 2023. En aquesta ocasió ens acompanya la Teresa Reyes, Cap de la Secció Tècnica de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

Teresa Reyes i Bellmunt és llicenciada en Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Màster en Pirineu, museologia i gestió del patrimoni i en Gestió de Patrimoni Historicoarqueològic. També té un Postgrau en Competències Directives.

Des de 2008 és la cap de Secció de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, des d’on es gestiona la Xarxa de Museus Locals, integrada por 64 museus de gestió municipal, i la Xarxa d’Arxius Municipals, integrada per 250 arxius, així com suport a accions de patrimoni cultural dels ajuntaments de la província.

  
Durant anys, les polítiques culturals urbanes han interpretat els equipaments de proximitat sobretot com a dispositius de cohesió, accés o programació. L’article de Santiago Eizaguirre desplaça aquesta mirada i proposa entendre alguns espais culturals comunitaris de Barcelona com a laboratoris de governança urbana i democratització econòmica. El text no estudia únicament projectes culturals. Analitza formes d’organització col·lectiva que intenten intervenir sobre les relacions entre administració pública, comunitat i economia social.