valor públic de la cultura

  
La tradicional responsabilitat de construir un edifici sòlid sobre les polítiques culturals reposa tant en els actors culturals com en l'administració pública. Avui potser cal anar una mica més lluny: en un context massa institucionalitzat, la responsabilitat reposa sobretot en els actors culturals i en la seva determinació de ser actors rellevants per a la societat. Entenc aquestes línies, sobretot, com a provocacions per accelerar uns debats urgents.

  
El modelo de institución cultural y artística que se configuró y creció en el Estado español desde finales de los 80 está en una profunda crisis. Por un lado, las instituciones se adhirieron a las lógicas del neoliberalismo vinculando su supervivencia y crecimiento  a la eficacia con que contribuían a la industria turística y a la promoción de la “marca ciudad” o la “marca país”.

  
Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

Olli Ruokolainen ׀ University of Tampere. Urban and Regional Development Studies Group

Document de treball que té per objectiu establir un marc teòric sobre la composició i dinàmiques de les economies culturals regionals. Malgrat existeixen nombrosos estudis sobre aquest tema, l’autor, Olli Ruokolainen, considera que aquestes investigacions no han aprofundit prou en els valors subjacents, conflictes, contextos, normes i objectius dels diversos actors i agents involucrats en les economies culturals regionals. Ruokolainen insisteix en la necessitat d’establir un marc teòric que abordi el desenvolupament estratègic de l’economia cultural i al mateix temps tingui en compte tots aquests aspectes que acabem d’assenyalar.

  
  
Aquest article de José Ramón Insa Alba, escrit en plena crisi econòmica i institucional  formula una crítica radical al model de política cultural que s’ha consolidat durant els anys de creixement. El seu interès rau menys en oferir un model alternatiu acabat que en qüestionar els pressupòsits que han convertit bona part de l’acció cultural pública en programació, consum i visibilitat.

  
La reforma de la Administración local se aborda desde un punto de vista estrictamente económico para garantizar la estabilidad y sostenibilidad financiera.  No se considera la reforma de las Diputaciones, Cabildos o Consells Insulars, mucho más cuestionados por los ciudadanos y sin embargo no se tiene en cuenta el principio de autonomía local.

  
1.- L’acció cultural de les administracions públiques és com l’electricitat: funciona i opera però, potser en gran part per la meva ignorància, se’m fa molt difícil definir-la. Tenint en compte que estem davant d’un escrit d’apertura d’un debat, no em perdré per llargs viaranys teòrics i em limitaré a respondre a una qüestió elemental: quin és el marc global que ha establert per a la cultura la recent reforma –de l’any 2013- de la Llei estatal Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL)?

  
Publicat el juliol, en un context marcat per la crisi de legitimitat de les institucions públiques, la reducció de la despesa cultural i l’expansió de noves formes de producció i participació, l’article de Nicolás Barbieri planteja una qüestió que afecta el mateix fonament de les polítiques culturals: què passa si deixem de pensar la cultura principalment com un conjunt de béns i serveis als quals cal facilitar l’accés i comencem a entendre-la com un procés col·lectiu de producció, negociació i gestió?

Juan Arturo Rubio | Mercartes

En aquest article, el Dr. Juan Arturo Rubio analitza el sector de les arts escèniques a l’Estat. Aquí teniu un extracte:

«Este informe tiene por objeto servir de instrumento para el debate al conjunto del campo escénico  español. Por lo tanto, no pretende ser un informe descriptivo sin más de datos del sector, sino que trata de ofrecer un conjunto de claves y ejes discursivos que permitan analizar el pasado y el presente  con miras a un escenario futuro cada vez más complejo. Aunque hay ciertas formas académicas  en su presentación, el informe no está redactado para la comunidad académica sino para que sea entendido y debatido por el sector escénico español.

Nunzio Angiola, Piervito Bianchi, Roberto Marino ׀ International Journal of Public Administration Volume 36, Issue 7, (2013) p. 492-504

Article que fa una revisió en el context europeu dels estudis que analitzen la importància de les polítiques culturals en el creixement social i econòmic dels països i que aporten evidències empíriques en les seves investigacions. Els autors constaten que en els últims anys hi ha hagut una tendència creixent a considerar les polítiques culturals com a motors importants dels processos de creació de valor públic. Així mateix, assenyalen l’existència d’innumerables estudis que destaquen el potencial de la cultura per generar impactes i beneficis socials, polítics i econòmics, però que no aporten evidències empíriques sinó només argumentacions teòriques. Els objectius de l’article són determinar aquests factors en el context europeu i investigar la relació entre els principals elements de les polítiques culturals i un conjunt de variables socials, econòmiques i polítiques sense perdre de vista el context específic de cada un dels 39 països europeus analitzats. S’hi debaten també objectius, implicacions i recomanacions per a futures investigacions.