valor públic de la cultura

 
   
Aquest article ajuda a entendre un moment fundacional de les polítiques culturals catalanes. Més que descriure actuacions sectorials, analitza com la cultura es va convertir en una peça central del projecte de construcció nacional impulsat per la Generalitat restaurada durant els primers anys d’autogovern. Una lectura especialment útil per comprendre alguns debats que continuen presents anys després.

  
Mirada des d’avui, la campanya conserva interès perquè anticipa debats que després han esdevingut centrals en les polítiques culturals locals: la gestió comunitària d’equipaments, la cultura com a infraestructura relacional i la necessitat de construir implicació ciutadana més enllà de la lògica de públics. El cinema ja no apareix només com una pantalla. Apareix com un espai que només continua existint si hi ha gent disposada a sentir-lo com a propi. (n. de l'e., 2026)
  
  
El tancament dels cinemes Renoir de Palma ha generat una de les reaccions ciutadanes més singulars dels darrers anys en l’àmbit cultural. Lluny d’assumir la desaparició de les sales com una conseqüència inevitable de la crisi del sector audiovisual, un grup de ciutadans ha impulsat el projecte CineCiutat amb la voluntat de recuperar els cinemes i gestionar-los cooperativament. La campanya Jo tenc un cinema forma part d’aquest procés i s’ha convertit en un dels seus principals instruments de mobilització pública.
  

Un dels reptes de les biblioteques a l'actualitat és fer visible el valor que generen a la societat i els beneficis que aporten. En el marc d'Interacció, es va portar a terme la taula rodona "Com fer visibles els beneficis de la Biblioteca Pública a la societat" en la que es va presentar el treball dut a terme per l'Àrea de Presidència i dues experiències de referència a nivell europeu.

En els enllaços d'aquesta entrada trobareu les presentacions que van fer els ponents.

  
L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya, de Jorge Luis Marzo, no és només una crítica a l’estat de l’art contemporani, sinó una impugnació de fons als marcs que han estructurat les polítiques culturals des de la transició. El text parteix d’una constatació dura: la degradació no s’explica principalment per la manca de recursos, sinó per una manera de concebre la cultura que n’ha neutralitzat la capacitat crítica i política.
  

Jordi Oliveras | Nativa

El passat divendres 10 de maig vaig participar a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que portava per títol “La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats”. Abans de la xerrada vaig publicar uns apunts al meu bloc buscant contrastos per a polir la intervenció. Ara, un cop passat, reelaboro una mica aquelles idees incorporant algunes coses sorgides de l’experiència.

Quin és el problema?

La preocupació que sembla recollir el títol de la taula és lògica, la qüestió de la davallada de recursos per la cultura en els darrers anys és un problema real que angoixa a molta gent (artistes, gestors, empresaris,…) i ens fa preguntar-nos per la sostenibilitat del que hi havia. Però alhora, tal com es presenta, sembla assumir un parell de supòsits enganyosos que convé atendre abans de buscar respostes:

  
La Declaració de Hangzhou, adoptada el 2013 en el marc d’un congrés internacional impulsat per la Unesco, formula una aspiració que des de fa dècades recorre el camp cultural: reconèixer la cultura no com a sector, sinó com a dimensió estructural del desenvolupament. El document no es limita a reclamar més presència cultural en les polítiques públiques, sinó que proposa un canvi de paradigma: integrar la cultura com a principi equivalent als drets humans, la sostenibilitat i la igualtat en l’agenda global post-2015.
  

  
L’estudi Conociendo a todos los públicos. ¿Qué imágenes se asocian a los museos? introdueix un desplaçament clau en l’anàlisi dels públics culturals: deixa de centrar-se exclusivament en qui visita els museus per preguntar-se com són percebuts per tota la població, incloent-hi aquells que no hi van. El punt de partida és contundent: tot i l’augment sostingut de l’oferta i del nombre de visites, prop del 70% de la ciutadania no freqüenta museus, cosa que obliga a qüestionar no només les polítiques d’accés, sinó la imatge mateixa de la institució.  

  
El diàleg entre art i ciència acostuma a presentar-se com un espai de trobada entre disciplines que comparteixen creativitat, experimentació i voluntat de coneixement. El llibre Art et science, dirigit per Jean-Paul Fourmentraux, evita les visions simplificadores i proposa una aproximació més fragmentària. A partir d’una selecció d’articles publicats a la revista Hermès, l’obra no ofereix una teoria unificada de les relacions entre art i ciència, sinó una sèrie de perspectives que il·luminen aspectes concrets d’aquest territori compartit. 
  

  
Un estudi que connecta participació cultural i benestar, i obre preguntes sobre el valor públic dels museus

Els museus fa temps que han deixat de definir-se només per la conservació i l’exhibició. El debat actual els situa també en relació amb el benestar de les persones.

 
   
El text de Jean-Pierre Esquenazi és una lectura especialment útil per qüestionar una idea molt estesa: que el caràcter polític d'una obra depèn principalment de les seves intencions, del seu contingut o de la seva forma. L'autor proposa una hipòtesi diferent: una obra és política no perquè contingui política, sinó perquè un públic la converteix en una eina d'interpretació del seu món.