valor públic de la cultura

  
Una reflexió sobre per què la cultura no ha de ser un recurs gestionat només des de l’Estat o el mercat sinó un bé comú que emergeix i es gestiona des de les pròpies comunitats.
  

Actualment, la ciutat de Barcelona està sent un camp d’experimentació brutal per a noves pràctiques de gestió i intervenció en diferents àmbits socials. Projectes com els de Can Batlló, la Flor de Maig, l’eclosió del món cooperatiu, l’obra social de les PAH, la incipient autogestió de projectes educatius o les cooperatives de consum, entre d’altres, estan configurant una xarxa profundament fèrtil a l’hora de definir els àmbits comunitaris.

  
L’estudi sobre la Xarxa de Biblioteques Municipals (XBM) de la demarcació de Barcelona s’inscriu en un moment en què les polítiques públiques necessiten justificar-se amb evidències. El punt de partida és clar: més enllà de les dades d’ús o dels indicadors tradicionals, cal entendre quin valor generen les biblioteques en la societat. No es tracta només de comptar serveis, sinó d’interpretar què produeixen en termes culturals, socials, educatius i econòmics.
  

Dave O’Brien, Kate Oakley | Arts and Humanities Research Council (AHRC)

 Aquest informe és una revisió crítica de la literatura acadèmica que investiga la relació entre valor cultural i desigualtat. I ho fa des de dos punts de vista: el de la producció i el del consum. Els autors de l’informe argumenten que aquestes dues activitats són essencials per entendre aquesta relació entre cultura i desigualtat social malgrat que tradicionalment s’hagin considerat de manera separada tant en la recerca acadèmica com en la política pública. La revisió es concentra en aspectes relatius a la raça, la classe social o el gènere, que són els enfocament des dels quals s’ha estudiat més la desigualtat, tot i que també contempla qüestions relacionades amb la discapacitat, la sexualitat i la desigualtat geogràfica.

Oficina del Patrimoni Cultural

L’objectiu d‘aquesta publicació és donar a conèixer els treballs que ha dut a terme l’Oficina de Patrimoni Cultural de Diputació de Barcelona en relació als museus de la província.

L’estudi s’ha estructurat en onze capítols, els dos primers ens parlen dels antecedents de la Xarxa de Museus Locals que van des de la gestió de catorze museus provincials fins el compromis amb el territori per aconseguir articular un seguit d’accions de cooperació abocades als suport municipalista. Es descriuen les accions que es van dur a terme, fent especial èmfasi en les Jornades de Museus i Administració Local, que poden ser considerades la guspira que va propiciar la creació de la Comissió de Cooperació de Museus Locals que mes tard esdevingué Xarxa de Museus Locals.

  
Per què educar en imatges és avui tan essencial com ensenyar a llegir o escriure i com les escoles europees encara tenen molt per fer perquè això esdevingui realitat.
  

En una societat saturada d’imatges —pantalles, vídeos, publicitat, sèries o vídeojocs— saber “veure” no és innat, s’aprèn. L’educació audiovisual va més enllà de projectar una pel·lícula a classe com a recurs puntual.

IETM (International Network for Contemporary Performing Arts) ׀ Flanders Arts Institute

Us presentem diferents documents presentats a la última ‘Satellite Meeting’ de l’IETM amb representants de ministeris de cultura i de consells de les arts de diversos països europeus, i d’altres continents, per analitzar diferents models d’avaluació i mesura del valor i els impactes de la cultura en la societat, així com el paper que aquestes avaluacions han de jugar en les polítiques culturals nacionals. El conjunt de materials proporciona una visió de conjunt sobre les tendències i debats actuals en aquesta matèria i bons arguments per als responsables culturals de cada país a l’hora de defensar els seus pressupostos nacionals en cultura i apostar per una agenda cultural més ambiciosa tant a Europa com a la resta del món.

  
En les darreres dècades, el patrimoni cultural ha estat progressivament integrat en el llenguatge del desenvolupament sostenible fins a convertir-se en un dels seus pilars discursius. Documents internacionals i marcs institucionals han consolidat la idea que el patrimoni no només preserva el passat, sinó que genera cohesió social, activitat econòmica i estabilitat territorial. L’article Cultural heritage policies as a tool for development: discourse or harmony? planteja una pregunta que incomoda aquest consens aparent: fins a quin punt aquestes polítiques produeixen realment desenvolupament, i fins a quin punt funcionen com a relat legitimador de la intervenció pública en cultura.
  

Monogràfic de la revista 'Política y Sociedad', Vol 52, No 1 (2015) : Nuevos escenarios para la cultura. Crisis del sistema cultural, transición al digital y refundación de la política cultural

Interessant reflexió. Us recomanem llegir tots els articles

Joaquim Rius-Ulldemolins, Juan Arturo Rubio Arostegui |  Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1

«El mundo cultural vive un momento de creciente desconcierto. Las bases sobre las que se asentaban los pilares de sus sistemas parecen en crisis: una relativa autonomía del creador, unos mercados regulados por intermediarios, unas políticas públicas de sustento, democratización y apoyo a los creadores. A este desconcierto procura responder este monográfico con aportaciones que pretenden evaluar las causas de esta crisis sistémica, situándola en el marco de la inevitable transición al paradigma digital. Asimismo, se propone la necesidad de vislumbrar nuevos escenarios para la cultura y por consiguiente, se analizan algunos aspectos de la política cultural que apuntan a una apremiante refundación.

Maria Victoria Sánchez Belando | Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1, p. 125-152

Resumen: Desde fines de los años`80 las ciudades experimentan un giro “creativista”. El concepto de creatividad, aparece como una fuerza configuradora de las políticas económicas, sociales, culturales y urbanísticas en el contexto del post-fordismo. En Barcelona, el paradigma de la ciudad creativa influyó profundamente al denominado “Modelo Barcelona”. La difusión del paradigma en el contexto europeo y su relación con el giro neoliberal de las ciudades desde los años `80 ha sido extensamente analizada, sin embargo el impacto de esta orientación en las políticas culturales de proximidad, consideradas como el resultado de la interacción entre gobierno local y actores sociales, es un terreno por explorar.