valor públic de la cultura

  
Les dades de la Xarxa de Museus Locals mostren un increment de visitants i un esforç creixent en la producció d’exposicions i en la gestió de col·leccions. Els museus municipals continuen consolidant-se com una infraestructura cultural de proximitat.
  

Els museus que formen part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona continuen ampliant la seva activitat i el seu públic. L’any 2012 els 64 museus integrats a la xarxa, repartits en 52 municipis, van registrar 991.671 visitants, un increment del 4,8 % respecte al 2011. 

  
Mirada des d’avui, la campanya conserva interès perquè anticipa debats que després han esdevingut centrals en les polítiques culturals locals: la gestió comunitària d’equipaments, la cultura com a infraestructura relacional i la necessitat de construir implicació ciutadana més enllà de la lògica de públics. El cinema ja no apareix només com una pantalla. Apareix com un espai que només continua existint si hi ha gent disposada a sentir-lo com a propi. (n. de l'e., 2026)
  
  
El tancament dels cinemes Renoir de Palma ha generat una de les reaccions ciutadanes més singulars dels darrers anys en l’àmbit cultural. Lluny d’assumir la desaparició de les sales com una conseqüència inevitable de la crisi del sector audiovisual, un grup de ciutadans ha impulsat el projecte CineCiutat amb la voluntat de recuperar els cinemes i gestionar-los cooperativament. La campanya Jo tenc un cinema forma part d’aquest procés i s’ha convertit en un dels seus principals instruments de mobilització pública.
  

Un dels reptes de les biblioteques a l'actualitat és fer visible el valor que generen a la societat i els beneficis que aporten. En el marc d'Interacció, es va portar a terme la taula rodona "Com fer visibles els beneficis de la Biblioteca Pública a la societat" en la que es va presentar el treball dut a terme per l'Àrea de Presidència i dues experiències de referència a nivell europeu.

En els enllaços d'aquesta entrada trobareu les presentacions que van fer els ponents.

  
L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya, de Jorge Luis Marzo, no és només una crítica a l’estat de l’art contemporani, sinó una impugnació de fons als marcs que han estructurat les polítiques culturals des de la transició. El text parteix d’una constatació dura: la degradació no s’explica principalment per la manca de recursos, sinó per una manera de concebre la cultura que n’ha neutralitzat la capacitat crítica i política.
  

Jordi Oliveras | Nativa

El passat divendres 10 de maig vaig participar a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que portava per títol “La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats”. Abans de la xerrada vaig publicar uns apunts al meu bloc buscant contrastos per a polir la intervenció. Ara, un cop passat, reelaboro una mica aquelles idees incorporant algunes coses sorgides de l’experiència.

Quin és el problema?

La preocupació que sembla recollir el títol de la taula és lògica, la qüestió de la davallada de recursos per la cultura en els darrers anys és un problema real que angoixa a molta gent (artistes, gestors, empresaris,…) i ens fa preguntar-nos per la sostenibilitat del que hi havia. Però alhora, tal com es presenta, sembla assumir un parell de supòsits enganyosos que convé atendre abans de buscar respostes:

  
La Declaració de Hangzhou, adoptada el 2013 en el marc d’un congrés internacional impulsat per la Unesco, formula una aspiració que des de fa dècades recorre el camp cultural: reconèixer la cultura no com a sector, sinó com a dimensió estructural del desenvolupament. El document no es limita a reclamar més presència cultural en les polítiques públiques, sinó que proposa un canvi de paradigma: integrar la cultura com a principi equivalent als drets humans, la sostenibilitat i la igualtat en l’agenda global post-2015.
  

  
L’estudi Conociendo a todos los públicos. ¿Qué imágenes se asocian a los museos? introdueix un desplaçament clau en l’anàlisi dels públics culturals: deixa de centrar-se exclusivament en qui visita els museus per preguntar-se com són percebuts per tota la població, incloent-hi aquells que no hi van. El punt de partida és contundent: tot i l’augment sostingut de l’oferta i del nombre de visites, prop del 70% de la ciutadania no freqüenta museus, cosa que obliga a qüestionar no només les polítiques d’accés, sinó la imatge mateixa de la institució.  

Per Enric Vilagrosa, cap de la Unitat de Programació i Innovació
Gerència de Serveis de Biblioteques

Els dies 8, 9 i 10 de maig van tenir lloc les jornades d'Interacció. Aquest any la trobada presentava dues grans novetats: un format més participatiu amb activitats simultànies i una plataforma virtual que des dels mesos previs ja anava fent boca. El tema, aquest any entorn a "El valor públic de la cultura i les eines per a gestionar-la", feia també que prestéssim especial atenció a l'esdeveniment. Responsables i professionals de la cultura així ho van creure també si considerem que en total van ser 600 els inscrits.

El tema de la convocatòria feia de l'ocasió l'escenari ideal per fer la presentació dels resultats de l'estudi "El valor social de les biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona", que hem elaborat amb la Direcció d'Estudis i Prospectiva. Cal remarcar que hi ha pocs referents en estudis com el que hem portat a terme i que estem obrint via en l'àmbit de l'Estat espanyol en aquesta temàtica.

  
Un estudi que connecta participació cultural i benestar, i obre preguntes sobre el valor públic dels museus

Els museus fa temps que han deixat de definir-se només per la conservació i l’exhibició. El debat actual els situa també en relació amb el benestar de les persones.

  
Les festes de cultura popular formen part del patrimoni cultural dels territoris. També generen activitat econòmica i moviment de visitants. Dos estudis impulsats pel Departament de Cultura analitzen l’impacte econòmic de les Falles d’Isil i de l’Aquelarre de Cervera i ofereixen dades sobre la relació entre cultura popular, economia local i inversió pública.
  

Les festes de cultura popular constitueixen una part essencial del patrimoni cultural dels territoris.