teoria de la cultura

Juan Albarrán | Producciones de Arte y Pensamiento

Seguint una lògica historiogràfica, el llibre «Disputas sobre lo contemporáneo» de Juan Albarrán reuneix diverses opinions, discursos, creacions i idees que permeten entendre d’on sorgeix el que entenem per contemporaneïtat actualment. Tot i seguir uns moments històrics concrets posicionats en una linealitat temporal per tal d’acotar l’art espanyol entre l’antifranquisme i la postmodernitat, alerta que en cap cas aquests moments pretenen marcar un inici i un final del relat, sino obrir noves mirades que permetin tensionar discursos i contraposar-los.

Preparats (responsablement) per a la revolució 4.0

Actualment, “en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació”, dèiem en la primera part d’aquest post, entenent els avenços tecnològics com els llenguatges, les eines i les possibilitats expressives que utilitzem en el dia a dia per a comunicar-nos. Posem nom a aquesta etapa: estem immersos en la “revolució industrial 4.0”,[1] un nou paradigma social basat en la reorganització dels mitjans de producció en què es difuminen les esferes física, digital i biològica, hereu de les cadenes de muntatge dels segles XIX i XX. Quins són els referents conceptuals, però, d’aquesta evolució? Els paradigmes no se succeeixen sense més a la deriva dels canvis en curs; hem de saber quin és el pes de les polítiques que ens fan avançar en un o altre sentit per decidir com volem expandir el nostre potencial (educatiu, artístic, científic...) individual i col·lectiu.

Mery Cuesta | Consonni

Les revolucions tecnològiques han estat, al llarg de la civilització, l’eix de les variacions successives de paradigma de pensament. Avui dia, la incorporació de les tecnologies digitals a les nostres vides és el símptoma de l’inici d’una nova etapa que ha alterat, també, els conceptes de status de la cultura. Però, de quina manera? I què en podem esperar?

Josep Ramoneda  | Periférica, revista para el análisis de la cultura y el territorio, núm 15 ( 2014)

En aquest article, una transcripció d'una conferència, Josep Ramoneda, periodista i filòsof, parla sobre el propi concepte de cultura. Aquí teniu un extracte:

«El motor de conocimiento es la curiosidad. Y el segundo, que la verdadera cultura es aquella acción que es vivida como experiencia. Que quiero decir con esto, pues hablo de experiencia en el sentido de Montaigne, que decía que la experiencia como lugar en que el sujeto y el objeto se encuentran y ocurre algo. Este lugar en el que, para utilizar la famosa expresión de Montaigne cuando decía que «escribir es el ejercicio permanente de pintarse a sí mismo», es una idea muy fuerte, muy potente. A mi entender, la verdadera cultura es aquella que lleva una carga de experiencia radical y, por tanto, es un lugar de subjetivización fuerte, de creación de sí mismo, de pintarse a sí mismo.

Eduardo Nivón Bolán (coord.) | Universidad Autónoma Metropolitana Unidad Iztapalapa

Llibre homenatge a l’escriptor, antropòleg, professor i crític cultural Néstor García Canclini amb motiu del seu 70è aniversari. S’hi aborden, des de diverses perspectives, les aportacions i qüestions tractades per Canclini al llarg de la seva trajectòria intel·lectual com són els conflictes interculturals, la comunicació en un món globalitzat, la joventut, l’economia creativa, les polítiques culturals, les relacions entre intel·lectuals i funcionaris, els mètodes d’investigació en ciències socials o l’art contemporani, entre d’altres. Així mateix, el llibre situa l’obra de Canclini en la perspectiva actual de les ciències socials.

El reconegut sociòleg polonès Zygmunt Bauman analitza en el seu últim llibre l’evolució del concepte de cultura i reflexiona sobre el present i el futur d’aquest terme en la societat actual marcada per la globalització, les migracions i la interacció entre poblacions. Afirma que si bé en un principi la cultura era un agent de canvi i tenia la missió d’educar a les masses i refinar les seves costums, ara, en aquests temps de modernitat líquida, la cultura ja no busca il·lustrar i il·luminar al poble, sinó seduir-lo. Fa un repàs per les contribucions d’alguns dels pensadors destacats del segle passat. Pel que fa al present, reclama un diàleg constructiu i enriquidor entre les diverses comunitats i cultures per assolir una humanitat comuna més igualitària, així mateix, aposta perquè l’estat cultural i les seves elits facilitin la trobada entre l’artista i els públics.

 A*DESK  |   A*MAGAZINE #105 setembre de 2013

«A l’A*DESK tenim pocs principis. I aquests pocs principis en els que creiem són molt bàsics. Creiem en la capacitat transformadora i crítica dels individus. Creiem en una cultura lliure que traspassa fronteres. I ens agrada recordar aquell lema dadaista que proposava cagar-se en colors en les banderes de tots els consolats. Més enllà dels principis, no ens agrada pecar d’un excés d’ingenuïtat. Tampoc creiem que els processos culturals estiguin al marge de les realitats socials i polítiques. Dit d’una altra manera, si la pràctica artística i cultural té algun sentit, és aconseguint treure-la del seu capficament. Un capficament que en moltes ocasions és auto-protector, que malgrat els discursos benintencionats social i políticament busca un refugi en el qual trobar bon resguard. I és un capficament que amaga complicitat amb les dinàmiques del mercat en el tardo-capitalisme i amb les polítiques que regeixen l’actual neo-conservadurisme. Per això de vegades ens dóna per voler pensar des de la cultura i l’art alguns processos polítics i socials concrets, actuals, que afecten les nostres vides de manera explícita o que podem sentir en mitjans de comunicació i davant els quals la cultura sembla emmudida.» (Editorial)

El pensador Gabriel Zaid fa en aquesta obra una radiografia de la situació cultural a Mèxic. Presenta un panorama desolador, marcat per les carències i pel malbaratament d’unes institucions culturals i educatives sobre dimensionades que no han contribuït a elevar el nivell cultural del país. Però tot i el seu to crític, l’autor no es mostra derrotista i aposta per portar a terme accions petites, modestes i quotidianes que fomentin la llibertat d’esperit, la creativitat, la lectura i que puguin ser el detonant per assolir reptes més importants i elevats. Ofereix nombrosos suggeriments per aplicar el sentit comú i posar ordre a la situació sense necessitat  d’emprar molts recursos. Pensa que és imprescindible retornar a la gent del carrer la capacitat d’iniciativa amb només una intervenció oficial mínima, oportuna i sensata.

Marina Garcés | menoslobos

Cuando la cultura se ha convertido en el principal instrumento del capitalismo avanzado, ¿tiene sentido plantear de nuevo la necesidad de una política cultural? En estas líneas argumento que sí: más allá de la gestión cultural, pública o privada, que administra bienes y productos considerados culturales, es necesario plantear una verdadera relación entre política y cultura. Esto significa, a mi entender, hacer posible la expresión autónoma a través de la cual una sociedad puede pensarse a sí misma. La cultura no es un producto a vender ni un patrimonio a defender. Es una actividad viva, plural y conflictiva con la que hombres y mujeres damos sentido al mundo que compartimos y nos implicamos en él. Por eso una política cultural hoy sólo puede apuntar hacia la necesidad de “desapropiar la cultura” para hacer posible otra experiencia del nosotros. Éste es hoy el desafío. Atreverse a asumirlo pasará, necesariamente, por ir más allá de tres lugares comunes que codifican el ámbito de lo cultural: 1) más allá de la tiranía de la visibilidad, 2) más allá de la trampa de la actividad y 3) más allá de la idea misma de cultura.

La cultura permet la mobilitat social o fomenta la divisió de classes? John Holden a «Culture and class» es planteja el paper que té la cultura alhora de perpetuar les desigualtats socials i per tant, la funció emancipadora d’aquesta.

En aquest assaig, molt recomanable, Holden ens presenta un estudi dels conceptes de cultura i de classe, i les relacions entre sí, al Regne Unit. Fa una prospecció de la societat contemporània que en el cas anglès considera que està definida per un sistema polític, social i cultural exclusiu, definit per una distinció entre classes. En positiu destaca que el país és un centre amb un fort dinamisme en l’àmbit de la creació cultural. L’estudi ens insta a anar més enllà de la descripció d’aquesta paradoxa, i buscar fórmules que permetin l’accés igualitari a aquests espais de creació cultural per part de tothom.

John Holden a partir de la idea de cultura com a capital, però també com a capacitat, considera que és important que quan parlem d’accés a la cultural es plantegi l’accés a l’acció, la producció i la participació cultural.