Apunts

Què passaria si els museus situessin les relacions al centre de la seva activitat? La publicació, 'The Constituent museum',  s’inspira en aquesta pregunta i ofereix una anàlisi experimental, diversa i rigorosa, del que normalment es coneix com a educació, mediació o interpretació dins les institucions museístiques.
 

En comptes de concebre el visitant com un receptor passiu de contingut predefinit, se’l considera un membre actiu d’un cos constituent, algú a qui es pot esperonar, provocar, inspirar i de qui es pot aprendre.

Els museus des de la perspectiva neurocientífica
 

El primer que fem sense adonar-nos-en quan entrem a un museu és mirar la cara de les persones que hi ha dins. Contents, alegres, interessats, avorrits, cansats, indiferents... les emocions que mostrin condicionaran, en bona mesura, la nostra pròpia experiència al museu. En relació a les obres i objectes exposats, pararem atenció als que més ens sorprenguin. Si el que veiem no ens produeix aquest efecte, passarem de llarg gairebé inevitablement. Així, des del punt de vista de la neurociència, és com s’ha parlat dels museus al I Cicle Confluències, una iniciativa de la Xarxa de Museus locals que vol ser un espai de trobada, de reflexió i d’interconnexió entre els museus i altres disciplines no estrictament museològiques. 
 

Des de les polítiques culturals cal tenir en compte necessitats que s’han identificat els darrers anys i que demanen estratègies i llenguatges propis. El dret a participar en la vida cultural de la ciutat està condicionat per creixents desigualtats socials. El gènere, el territori o la classe social, entre d’altres, són factors que condicionen les nostres oportunitats per a l’accés, la pràctica i la presa de decisions en l’àmbit cultural. Fins a quin punt les relacions entre cultura i educació poden donar resposta a aquest repte?