Apunts

Cultura compartida i sostenibilitat en l’era digital


  
La digitalització no només ha transformat els canals de distribució cultural. Ha alterat les condicions mateixes de producció, accés i sostenibilitat. Sustainable Models for Shared Culture parteix d’aquesta mutació per formular una pregunta de fons: és possible sostenir la cultura sense restringir-ne l’accés? El document no respon amb una teoria, sinó amb un conjunt de casos i tensions que obliguen a repensar els marcs econòmics, jurídics i institucionals de la cultura.
  

Ciutat, cultura i acció: el que es disputa a l’espai públic


  
El volum Espacio público y cultura en acción, editat per Félix Manito, recull les ponències de les Jornades Internacionals Ciudades Creativas celebrades a Medellín el 2012 i posa en circulació una idea que travessa tot el llibre: la cultura no és un atribut ornamental de la ciutat, sinó una pràctica que produeix espai públic. Aquesta afirmació no es formula com a consigna, sinó que emergeix de la suma d’experiències, marcs teòrics i relats situats que mostren com l’espai urbà es construeix en tensió entre govern, mercat i ciutadania. El llibre es mou entre dues intuïcions que no sempre encaixen bé: d’una banda, la ciutat com a espai de conflicte, desigualtat i control; de l’altra, la ciutat com a lloc on poden aparèixer formes d’acció cultural capaces de reconfigurar aquest mateix ordre.
  

La sostenibilitat entra als equipaments culturals: guia o canvi real?


  
El valor del document no és només metodològic. També apunta a un desplaçament que encara avui continua obert: la incorporació de criteris ambientals en la gestió cultural com a part estructural, no com a pràctica complementària. En aquest sentit, la guia funciona tant com a eina operativa com a indicador d’un moment en què la sostenibilitat comença a entrar en el llenguatge i en les pràctiques dels equipaments. (n. de l'e., 2026)
  

Una guia tècnica pot semblar un instrument menor. Però quan parla de com els equipaments culturals gestionen els seus impactes ambientals, el que està en joc no és només una certificació, sinó una manera diferent d’entendre la seva responsabilitat pública.
  

Economia creativa: el desenvolupament es decideix al territori


  
El Creative Economy Report 2013, coeditat per la UNESCO i el PNUD, proposa un gir rellevant en la manera d’entendre la cultura dins les polítiques de desenvolupament. Parteix d’una evidència econòmica contundent i la desplaça cap a una idea més exacte: la creativitat no només genera riquesa, també construeix capacitats, cohesió i sentit.
  

Quan les ciutats fan possible la mobilitat cultural


  
Què estan fent les ciutats europees per facilitar la mobilitat d’artistes i professionals de la cultura i què en podem aprendre des de l’àmbit local.
  

Cultura i polítiques urbanes: el paper del tercer sector en la ciutat


  
Un article de Barbieri, Fina i Subirats analitza com les polítiques culturals s’han integrat progressivament dins les polítiques urbanes. L’estudi sobre Barcelona mostra que el tercer sector cultural pot actuar com a motor d’innovació i proximitat en la governança cultural.
  

En les darreres dècades, les polítiques culturals han anat adquirint un pes creixent dins les estratègies de desenvolupament urbà.

Cultura i desenvolupament: què ens diuen realment els joves?


  
Una mirada crítica que qüestiona els relats optimistes de l’economia creativa i posa el focus en la precarietat i les noves formes de producció cultural
  

De la protesta al meme: quan una cançó canvia de funció


  
La paròdia de Libertad sin ira mostra com els referents culturals es transformen en clau digital. La qüestió és què es guanya i què es perd en aquest desplaçament.
  

Situar la cultura al centre del desenvolupament


  
La Declaració de Hangzhou, adoptada el 2013 en el marc d’un congrés internacional impulsat per la Unesco, formula una aspiració que des de fa dècades recorre el camp cultural: reconèixer la cultura no com a sector, sinó com a dimensió estructural del desenvolupament. El document no es limita a reclamar més presència cultural en les polítiques públiques, sinó que proposa un canvi de paradigma: integrar la cultura com a principi equivalent als drets humans, la sostenibilitat i la igualtat en l’agenda global post-2015.
  

La cultura com a quarta dimensió de la sostenibilitat


  
Durant anys, la sostenibilitat s’ha pensat a partir de tres dimensions: economia, medi ambient i cohesió social. Aquest text introdueix un desplaçament que encara avui estructura el debat: la necessitat d’incorporar-hi la cultura. No com un àmbit més, sinó com el conjunt de valors, pràctiques i imaginaris que condicionen la manera com les societats es desenvolupen. Rellegir-lo avui permet reconèixer fins a quin punt aquesta idea s’ha consolidat en el discurs i fins a quin punt continua pendent en la pràctica de les polítiques públiques. (n. de l'e., 2026)
  
  
El desenvolupament sostenible s’ha articulat tradicionalment al voltant de tres dimensions: economia, medi ambient i cohesió social. Diversos investigadors i organismes internacionals han començat a defensar que la cultura hauria d’incorporar-se com una dimensió pròpia d’aquest model.