Interacció

  
L’estudi Artists in Tech Cities (2017) analitza un procés que, a mitjan dècada de 2010, ja es presenta com una dinàmica consolidada en moltes ciutats del nord global: la convergència entre comunitats artístiques i clústers tecnològics en antics espais industrials. L’est de Londres amb casos com Shoreditch o Here East funciona com a laboratori privilegiat per observar aquest desplaçament. El que inicialment apareix com una aliança entre creativitat i innovació es revela, en la pràctica, com un procés de transformació urbana amb efectes desiguals.
  

El punt de partida és conegut. Espais industrials en desús són ocupats per artistes que busquen lloguers baixos i grans superfícies de treball. Aquests enclavaments generen ecosistemes culturals vius, amb xarxes socials i formes d’experimentació que escapen parcialment a les lògiques de mercat. És precisament aquest capital simbòlic el que, amb el temps, esdevé objecte d’interès per a les polítiques urbanes i els agents econòmics. La cultura no només ocupa l’espai. El revaloritza.

A partir d’aquí, el gir és ràpid. Les polítiques públiques impulsen estratègies de desenvolupament basades en la idea de “ciutat creativa”, on tecnologia i cultura es presenten com a motors de creixement. A l’est de Londres, aquest impuls es materialitza en iniciatives com la Technology City o la reurbanització vinculada als Jocs Olímpics de 2012. L’objectiu és clar: reorientar l’economia cap al sector digital i atraure inversió i talent. En aquest procés, els barris artístics esdevenen actius estratègics.

El cas de Shoreditch és paradigmàtic. Antic enclavament artístic, es transforma en pol d’atracció per a empreses tecnològiques, professionals qualificats i inversió immobiliària. El resultat és una acceleració dels processos de gentrificació: augment dels preus, substitució d’usos i expulsió progressiva dels artistes que havien contribuït a construir el valor del lloc. El que es presenta com a revitalització urbana es tradueix, en molts casos, en desplaçament social i cultural.

Here East introdueix una variant diferent. No es tracta d’un ecosistema emergent que és posteriorment capturat, sinó d’un clúster tecnològic planificat des de l’inici, que incorpora la cultura com a element de marca i legitimitat. La creativitat s’hi integra com a recurs per a l’atracció d’inversió i la construcció d’identitat. Aquesta operació reforça una idea central de l’estudi: la cultura és mobilitzada com a instrument en estratègies de desenvolupament que prioritzen el creixement econòmic.

En aquest context, emergeix una nova figura de treballador. Artistes i professionals tecnològics comparteixen condicions laborals marcades per la flexibilitat, la incertesa i la fragmentació. La retòrica de la creativitat opera com a element cohesionador, però també com a mecanisme que legitima formes de precarietat. La creativitat esdevé valor econòmic, mesurable i explotable, mentre que l’autonomia artística queda progressivament subordinada a aquesta lògica.

El document planteja així una tensió de fons que travessa les polítiques urbanes contemporànies. La promoció de la creativitat com a recurs de desenvolupament entra en conflicte amb les condicions que fan possible la pràctica artística. L’espai urbà es redefineix a partir d’aquesta contradicció: allò que es presenta com a revitalització pot implicar, simultàniament, la pèrdua dels mateixos ecosistemes que es volien activar.

Llegir l’est de Londres des d’aquesta perspectiva permet desplaçar la mirada. No es tracta només d’un cas local, sinó d’un patró que es replica en múltiples ciutats. La qüestió no és si cultura i tecnologia poden conviure, sinó en quines condicions i amb quines conseqüències per als qui hi treballen i hi viuen.
  

SPACE

Artists in Tech Cities