Interacció

  
  
El dossier «L’art d’humaniser la civilisation numérique», coordinat per Lisa Pignot i Emmanuel Vergès a L’Observatoire, parteix d’un desplaçament especialment rellevant per a les polítiques culturals: el digital ja no pot ser pensat únicament com una tecnologia que la cultura incorpora, sinó com un entorn que transforma les formes de crear, relacionar-se, participar i atribuir valor a la cultura. Publicat el 2021, el dossier recull l’impacte immediat de la crisi sanitària, alhora que insisteix que moltes de les transformacions observades ja s’havien iniciat abans.

La proposta neix de la trobada Innover dans les arts et la culture. Humaniser la civilisation numérique, celebrada a Metz l’octubre de 2020, i articula qüestions relatives a la creació artística, l’educació i la mediació, els nous ecosistemes territorials i les cultures lliures i participatives. La pandèmia actua com un accelerador: les institucions culturals despleguen formats a distància per mantenir el vincle amb els públics i la continuïtat dels equips artístics. La qüestió que emergeix no és simplement com digitalitzar l’activitat existent, sinó com articular de manera duradora les pràctiques presencials i digitals sense convertir unes en substitut de les altres.
  

Humanitzar la civilització digital implica deixar de preguntar només què pot fer la tecnologia per la cultura i començar a preguntar quines formes de relació, creació i participació cultural volem construir amb ella.
  

Aquest canvi de perspectiva afecta directament les polítiques de públics. Les dades sobre pràctiques culturals franceses que recupera la presentació mostren que la digitalització ja estava modificant els mecanismes de prescripció cultural, els criteris amb què es defineix la qualitat i la distribució del temps entre pràctiques en línia i presencials. A més, les pràctiques digitals s’estenen progressivament entre edats, classes socials, nivells educatius i territoris diferents. Això obliga a reconsiderar objectius tradicionals de les polítiques culturals, com l’ampliació dels públics o la centralitat de la freqüentació dels equipaments, perquè una part creixent de la vida cultural es produeix fora dels circuits institucionals convencionals.

El dossier també proposa entendre els arts digitals i híbrids com un ecosistema artístic propi. La seva inestabilitat tecnològica qüestiona la conservació; la possibilitat de duplicació altera la noció d’obra única; els seus formats desborden els espais tradicionals d’exhibició. El digital deixa així de ser un simple instrument d’innovació o comunicació i passa a considerar-se simultàniament matèria artística, objecte de reflexió i espai de producció cultural. Aquesta transformació també té una dimensió territorial: els ecosistemes de cultura digital poden actuar com a catalitzadors de processos de transició digital mitjançant formes d’acció cultural interdisciplinàries, intersectorials i col·lectives.

Finalment, Pignot i Vergès situen la qüestió digital en un terreny explícitament polític. Educar críticament els joves davant dels mitjans i les tecnologies, comprendre les formes contemporànies de producció i circulació del coneixement, qüestionar la suposada immaterialitat del digital i recordar les persones i les infraestructures que hi ha darrere de les màquines són alguns dels interrogants que travessen el dossier. La proposta d’«humanitzar» no consisteix, per tant, a fer més amable la tecnologia, sinó a recuperar capacitat cultural i política sobre les formes de convivència que aquesta configura.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, el dossier conserva sobretot el valor del canvi de referencial que proposava el 2021: passar de la digitalització de la cultura a la cultura en una societat digital. La seva proximitat amb la pandèmia fa que una part de les preguntes estigui encara molt vinculada a la dicotomia presencialitat/distància. Cinc anys després, el problema s’ha desplaçat considerablement cap al poder de les plataformes, els sistemes algorítmics, la intel·ligència artificial i les infraestructures que condicionen la visibilitat i la circulació cultural. Aquesta evolució no invalida la pregunta del dossier. Més aviat n’accentua l’abast: humanitzar el digital exigeix discutir no només els seus usos culturals, sinó també les condicions i els actors que organitzen aquest ecosistema.
    

Referència

Pignot, L., Vergès, E. (coords.). (2021). L'art d'humaniser la civilisation numérique. L'Observatoire des politiques culturelles, 58

Consultar el document complet