governança cultural

  
Aquest article analitza com la cultura popular és interpretada i utilitzada pels partits polítics catalans, posant en evidència una tensió de fons: el seu reconeixement com a espai de participació i cohesió conviu amb una lectura clarament instrumental que en desdibuixa el valor propi. La cultura és definida d’entrada com una forma de vida i com una responsabilitat col·lectiva, vinculada als drets culturals i a la participació ciutadana. Tanmateix, en el pas del discurs a les propostes, aquesta centralitat es dilueix i la cultura popular esdevé sovint un mitjà per assolir altres objectius polítics.
  

Marc Casanovas ens va oferir el passat 7 de novembre l’Espai Claustre titulat ‘Gastronomia i cultura: un tàndem a explorar’, amb l’objectiu d’analitzar-ne els vincles i aprofundir en la vinculació entre la cuina i el territori. Per això, aquest cop el format va sortir de les arcades barroques del Pati Manning per anar al Cèntric d’El Prat de Llobregat i a la masia Cal Jaume del Bitxot, on vam constatar el fort lligam entre el producte agrícola i el territori, en relació també a un patrimoni i una cultura seculars. Aquesta és la conversa que vam mantenir amb Marc Casanovas, periodista i comunicador gastronòmic.

Unes Jornades Interacció dedicades íntegrament als joves i la cultura, amb desenes de participants menors de trenta anys, són una oportunitat única per escoltar les demandes d’aquest col·lectiu, que sovint és vist com l’unicorn pels programadors culturals, però poques vegades ens aturem a sentir les seves peticions.

Per l’Interacció ‘Cultura amb veu jove’ van passar-hi des de joves que s’inicien en les arts escèniques, la música, el cinema o la crítica teatral, fins a joves que ja despunten en el món de la comunicació, els pòdcasts i l’humor, i també menors de 35 anys que programen cultura, que impulsen festivals de teatre, de música o de circ, sessions de cineclub o centres d’art i pensament.

 
Ho sentim a tot arreu i és un mantra molt repetit: que la gent jove no té interès en la cultura. Que no va al teatre, que no visita exposicions i que només coneix els grans festivals de música. Que les persones joves no fan pràcticament res més que no sigui passar el dia davant d’una pantalla.

Contra aquesta lletania, que a més a més és falsa, s’ha articulat la 19a edició de les Jornades Interacció, titulada ‘Cultura amb veu jove’, impulsades pel CERC (Centre d’Estudis i Recursos Culturals) en col·laboració amb l’Oficina del Pla Jove de la Diputació de Barcelona i amb el comissariat de La Sullivan.

Amb motiu de l’Espai Claustre titulat ‘Les polítiques culturals i la seva influència.  Una anàlisi filosòfica i històrica’, que tingué lloc el 3 d’octubre, n’hem entrevistat el docent: Alfons Martinell.

Martinell és una de les persones que han contribuït amb més constància i èmfasi, durant dècades, a forjar l’actual estructura de les polítiques culturals del nostre país. I ara ens ofereix les seves opinions i la seva expertesa al voltant d’algunes de les qüestions crucials que afecten la cultura actual.

  
L’eix central del dossier de CCK Revista núm. 20 situa tres grans equipaments culturals de Barcelona, el MNAC, el Liceu i el CCCB, com a miralls d’una qüestió més àmplia: com les institucions culturals construeixen ciutat i territori en un context de canvi de paradigma. La proposta no busca una visió exhaustiva del sistema cultural barceloní, sinó una lectura situada, a partir de les veus dels seus responsables, que permet entendre com aquests equipaments operen simultàniament en escales locals, metropolitanes i internacionals.