governança cultural

El passat 24 d’agost, en el marc de la 26ena Conferència General de l’ICOM que es va celebrar a Praga (República Txeca) es va aprovar una nova definició de museu, amb una àmplia majoria, més del 92% dels vots.

La nova definició neix de la voluntat d’adaptar la missió que han d’acomplir els museus actuals per tal de fer front als reptes del segle XXI,

“Crec que les veritables revolucions del meu temps no han estat canvis de govern ni dels qui regeixen les institucions públiques, sinó revolucions de les formes de sentir i de veure”

(Susan Sontag)

Vivim en un context on les noves tecnologies ens condueixen a viure a més velocitat del que acostumàvem a fer-ho uns anys enrere, on la informació està fragmentada en multiplicitat de missatges que ens arriben a través de diferents mitjans i que sovint som incapaços de filtrar i processar. Aquest nova realitat també s’ha traslladat a la cultura, i la creació artística no ha dubtat a utilitzar aquests nous mitjans per comunicar i transformar els seus llenguatges.

  
La digitalització fa temps que forma part del discurs cultural. El que no sempre està clar és com es tradueix en acció concreta als municipis. Aquest text se situa precisament en aquest punt i proposa una cosa més exigent que incorporar eines: pensar la cultura digital com a estratègia. Això implica revisar organització, projectes i relació amb la ciutadania. Rellegir-lo avui permet identificar una qüestió que continua oberta: fins a quin punt la digitalització s’ha integrat realment en la política cultural local o si encara funciona, sovint, com una capa afegida més que com una transformació de fons. (n. de l'e., 2026)
  

El Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) promou la publicació d’Impuls d’una estratègia de cultura digital als municipis, elaborada per Marc Hernandez Güell, amb el propòsit de facilitar el plantejament estratègic d’ajuntaments que vulguin repensar, millorar i articular la dimensió digital en la seva acció cultural. 

  
La pandèmia de la Covid-19 va afectar de manera directa un dels mecanismes socials més estables de la cultura popular catalana: la repetició ritual de les festes. L’article de Xavier Roigé, Mireia Guil i Lluís Bellas analitza aquest tall sobtat no només com una interrupció sanitària, sinó com un moment de tensió política, social i cultural que va obligar comunitats, administracions i entitats a redefinir què vol dir “mantenir viva” una festa.
  

  
L’article d’Àngel Mestres parteix d’una constatació que desplaça una manera clàssica d’entendre la política cultural local: els equipaments culturals han estat històricament concebuts com a infraestructures estables —museus, teatres, centres culturals— que estructuren l’oferta i garanteixen la presència institucional de la cultura en el territori. Aquesta lògica, basada en la dotació i la cobertura, es veu avui tensionada per un context en què les pràctiques culturals, els agents i les formes de producció ja no responen a esquemes tancats ni previsibles.
  

Tot obrint camí en les relacions entre el medi ambient i la cultura
 

El curs ‘El medi ambient i la seva inclusió en l’agenda de les polítiques culturals’, celebrat els dies 10, 12, 16 i 18 de maig del 2022, va ser una oportunitat per posar de manifest la necessitat de treballar de manera conjunta entre els àmbits de la cultura i el medi ambient, en un moment en què l’emergència climàtica demana accions sostingudes i enèrgiques en tots els àmbits. El curs tenia com a objectiu descriure els vincles entre la cultura, el medi ambient i l'emergència climàtica, amb la concreció en pràctiques, projectes i polítiques a escala local.