Interacció

  
La relació entre cultura i ciutadania ocupa el centre d’aquest assaig de Liliana López Borbón, escrit des de l’experiència de la gestió cultural a Bogotà i Mèxic i de la reflexió desenvolupada en diversos laboratoris de polítiques i gestió cultural a l’Amèrica Llatina. El punt de partida és una hipòtesi interessant: la gestió cultural pot contribuir a la construcció de ciutadania si deixa de limitar-se a la difusió de béns i activitats i assumeix com a objectiu la construcció de convivència, el diàleg intercultural i l’exercici dels drets culturals.  

López Borbón qüestiona alguns dels llocs i mecanismes tradicionals de la gestió cultural. El museu, la biblioteca, l’escola, els centres culturals i els equipaments públics han funcionat històricament com a espais de transmissió de coneixement, identitat i ciutadania. En aquest model, la cultura es difon des d’institucions que posseeixen uns sabers cap a uns públics que els reben. L’autora proposa desplaçar aquesta lògica cap a la comunicació de les cultures, entesa com un procés en què les persones i les comunitats participen en la producció de sentit. La comunicació hauria de formar part del conjunt del projecte cultural, des del diagnòstic fins a la seva realització i avaluació, i hauria de partir del coneixement dels hàbits, les pràctiques, els territoris i les condicions de vida dels interlocutors.

Aquest canvi també modifica la manera d’entendre els subjectes de l’acció cultural. L’autora revisa el desplaçament històric del ciutadà cap al consumidor i qüestiona que la gestió cultural continuï tenint com a principal preocupació la formació de públics. Els ciutadans no són només destinataris d’una oferta. Són subjectes que construeixen identitats, memòries, formes de pertinença i projectes de futur. Des d’aquesta perspectiva, els drets culturals no poden reduir-se a l’accés als equipaments o al consum de béns culturals. La llibertat cultural implica poder imaginar altres formes de ser, reconèixer-se en la pròpia cultura i entrar en relació amb altres dinàmiques culturals. Per això l’autora proposa passar de la cultura, entesa com un objecte o una essència, a «lo cultural», concebut com un territori d’articulació entre diferències.

El territori adquireix així una importància central. La ciutat és presentada com l’espai on es manifesten les contradiccions entre globalització i formes locals de vida, entre memòries i innovació, entre desigualtats i possibilitats de participació. López Borbón proposa entendre la gestió cultural com un «laboratori per a la convivència», en què els territoris físics i simbòlics permetin assajar formes de relació entre diferents. Aquesta perspectiva condueix a passar dels espais culturals als territoris de la cultura, dels llocs on es realitzen activitats als llocs on es poden exercir drets, construir comunitat i produir nous sentits compartits.

El tercer gran desplaçament és el que porta dels esdeveniments als processos. Concerts, espectacles, fires i festes formen part de la vida cultural, però resulten insuficients si es converteixen en la principal lògica d’intervenció. Per a l’autora, un projecte cultural hauria de tenir capacitat de transformar positivament la realitat i generar processos que permetin construir convivència. Aquesta mirada es completa amb una revisió de la gestió del patrimoni: més que conservar una única versió del passat, cal gestionar les memòries, reconèixer-ne la pluralitat i trobar formes d’actualitzar-les en el present.

L’epíleg sintetitza aquesta proposta en una concepció de la gestió cultural orientada a fer més públic allò públic, reconèixer el dret a la identitat, generar processos d’apropiació dels llocs on transcorre la vida, ampliar els repertoris culturals, experimentar altres formes d’habitar la ciutat i afavorir l’exercici de la llibertat cultural. La gestió cultural apareix, en definitiva, com una pràctica de construcció de territoris per al diàleg entre diferents i com una forma de generar condicions per a una ciutadania activa.

Llegit avui

El text conserva una capacitat notable per desplaçar la pregunta sobre la gestió cultural: de què programem i per a qui, cap a quines condicions culturals i territorials fem possibles. La crítica al model difusionista i la distinció entre esdeveniments i processos continuen sent especialment útils per revisar polítiques culturals centrades en l’oferta.

La proposta també mostra alguns límits propis del seu moment. La noció de «laboratori per a la convivència» és suggeridora, encara que pot resultar excessivament normativa si no va acompanyada de criteris per determinar quines capacitats institucionals, recursos, mecanismes de participació i formes d’avaluació permeten sostenir aquests processos. L’ampliació del camp de la gestió cultural cap a la convivència, la identitat, el territori i la ciutadania reforça la seva dimensió política i social, però també planteja una pregunta que el text deixa oberta: fins on pot arribar la responsabilitat de la gestió cultural sense diluir l’especificitat de la seva acció?
  

Referència

López Borbón, L. (2015). La gestión cultural como construcción de ciudadanía. México D.F.

Text complet (pdf)