accés a la cultura

Avui dia, escriure un article d’actualitat evitant les paraules ‘pandèmia’ o ‘coronavirus’ és una entelèquia. Per tant, és evident que sintetitzar i analitzar els continguts de la comunitat virtual d’Interacció del primer trimestre de 2021 ens portarà a parlar dels estralls de la covid-19 i del futur immediat del sector cultural. Ara bé, no ens equivoquem: la situació sanitària actual no és l’únic tema que afecta les polítiques i la gestió culturals. Un repàs exhaustiu als articles publicats a Interacció entre el gener i el març d’aquest any ens mostra que l’statu quo de la cultura és el resultat de dinàmiques que s’arrosseguen de lluny i que el virus tan sols ha exacerbat. La situació crítica del sector cultural ha generat molts titulars d’impacte. Però, com diu la dita, plou sobre mullat.

Entrevista a l'Espereanceta de l'Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Noemí Busquets és la creadora del personatge de cabaret pagès, 100% pallarès i sense edulcorants, “Esperanceta de Casa Gassia”, que viu a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’ensenya a les persones que el visiten. Al llarg de 14 anys de trajectòria, aquestes visites s’han convertit en un dels grans atractius del museu i del Pallars en general. I no només això, sinó que fruit d’aquest personatge n’han sorgit tres més: l’Esperanza de la Pampa és la cosina argentina; l’Àrnica és la cosina de Barcelona, una neo-rural afincada al Pallars; i per últim, la Joana la Gascona és la cosina francesa i explica a públic tot el que vulguin saber sobre bruixeria.
 

Les quatre formen part de la mateixa família, però cadascuna d’elles té una personalitat ben marcada i diferent. Per Busquets, però, la “mater familias” és indubtablement l’Esperanceta. Ella no té pèls a la llengua i ho diu tot tal com raja. Potser aquesta és la clau del seu èxit. Això sí, el que és cert és que “l’Esperanceta agrada molt o no agrada gens”. 
 

Com defineix Busquets la feina que fa quan encarna l’Esperanceta o a les seves cosines? Hi ha referents propers o el seu és un cas únic? Creu necessària la presència de personatges semblants en la resta del panorama cultural actual? En aquesta entrevista li preguntem per això i molt més.

Alexandre Delarge | La documentation Française
 

Res és més fàcil que crear un museu sense comptar amb la participació de ningú. Es tractaria simplement de construir un edifici o aprofitar-ne un de ja existent, posar-hi objectes dins, obrir-lo, i esperar que les persones hi entressin. Ho diu l’historiador i museòleg Hugues de Varine, que considera que les vitrines, les peces i els seus criteris de conservació haurien de ser la punta de l’iceberg dels museus. Per Varine, participació significa iniciativa, presa de decisions i la posada en marxa d’aquestes i, per sobre de tot, posar al centre la comunitat, escoltar-la i comprendre les seves necessitats i inquietuds.

D’aquí menys d’una setmana arriben les festes de Nadal i, un any més, estem patint perquè no tenim ni un regal a punt. La consciència no perdona, ens sentim culpables i comencem a fer una llista mental de camí a la feina, resant perquè no se’ns oblidi cap de les brillants idees que ens han vingut al cap. Quan ja portem una estona treballant i, per fi, el cafè de primera hora ha començat a fer efecte, tots els regals que havíem estat pensant ens semblen, per dir-ho suaument, els més típics i avorrits del món. 
 

Des d’Interacció no volem que ningú entri en pànic, així que hem fet un petit llistat de regals d’última hora, però no per això menys originals i creatius. Molts d’ells són jocs de taula pensats per fomentar la lectura, la literatura, l’art i la història. 

  
Els drets culturals s’han consolidat com a marc de referència en les polítiques culturals. Aquest text planteja la qüestió que sovint queda pendent: com es fan efectius. La seva aportació és concreta. Situa el dret a participar en la vida cultural com a eix central i el desplega en termes d’accés, contribució i acció. Rellegir-lo avui permet identificar una exigència clara: els drets culturals no es garanteixen amb declaracions, sinó amb polítiques que eliminen barreres i defineixen obligacions públiques. És en aquest pas, del reconeixement a l’aplicació, on es juga la seva força real. (n. de l'e., 2026)
  

  
 L’opinió que els museus haurien de ser igual de gratuïts que les biblioteques públiques versus l’argument de "si no es paga no es valora", sense oblidar tota la resta de matisos i factors que també  poden condicionar la major o menor freqüentació als museus.

El passat dimarts 8 d’octubre es va celebrar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) la 4a jornada l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC), 'L’impacte de la gratuïtat en la freqüentació dels museus', que va posar sobre la taula els contraposats punts de vista i arguments en relació a la gratuïtat o no gratuïtat dels museus.
  

  
Aquesta recerca situa l’accessibilitat cultural com una qüestió estructural de les polítiques públiques i no com un atribut complementari dels serveis culturals. El punt de partida és clar: la participació en la vida cultural és un dret, i aquest dret només es pot exercir de manera efectiva si existeixen condicions d’accessibilitat adequades. Això implica desplaçar la mirada des de l’oferta cultural cap a les condicions materials, jurídiques i institucionals que fan possible o impedeixenl’accés.