accés a la cultura
Fa referència a les persones que assisteixen, consumeixen o es relacionen amb les activitats i els equipaments culturals. Inclou els estudis, les estratègies i les polítiques orientades a comprendre, ampliar o diversificar aquests públics.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen qui participa en la vida cultural i com es construeixen les relacions entre institucions culturals i els seus públics.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus principal del text és l’anàlisi, el coneixement o la gestió dels públics culturals.
Quan l’article tracta sobretot les barreres socials o les polítiques d’accessibilitat, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Quan el centre és la implicació activa de la ciutadania en la producció o governança cultural, convé utilitzar participació cultural.
Els drets culturals s’han consolidat com a marc de referència en les polítiques culturals. Aquest text planteja la qüestió que sovint queda pendent: com es fan efectius. La seva aportació és concreta. Situa el dret a participar en la vida cultural com a eix central i el desplega en termes d’accés, contribució i acció. Rellegir-lo avui permet identificar una exigència clara: els drets culturals no es garanteixen amb declaracions, sinó amb polítiques que eliminen barreres i defineixen obligacions públiques. És en aquest pas, del reconeixement a l’aplicació, on es juga la seva força real. (n. de l'e., 2026)
L’opinió que els museus haurien de ser igual de gratuïts que les biblioteques públiques versus l’argument de "si no es paga no es valora", sense oblidar tota la resta de matisos i factors que també poden condicionar la major o menor freqüentació als museus.
El passat dimarts 8 d’octubre es va celebrar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) la 4a jornada l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC), 'L’impacte de la gratuïtat en la freqüentació dels museus', que va posar sobre la taula els contraposats punts de vista i arguments en relació a la gratuïtat o no gratuïtat dels museus.
Aquesta recerca situa l’accessibilitat cultural com una qüestió estructural de les polítiques públiques i no com un atribut complementari dels serveis culturals. El punt de partida és clar: la participació en la vida cultural és un dret, i aquest dret només es pot exercir de manera efectiva si existeixen condicions d’accessibilitat adequades. Això implica desplaçar la mirada des de l’oferta cultural cap a les condicions materials, jurídiques i institucionals que fan possible o impedeixenl’accés.
Aquest document impulsat pel Grup de treball sobre cultura i desigualtat a Barcelona constitueix una de les primeres aproximacions sistemàtiques a les desigualtats culturals des de la perspectiva de les polítiques públiques locals. La seva aportació principal no és tant oferir un diagnòstic exhaustiu com proposar un marc conceptual i una agenda de recerca que permetin entendre la cultura com un espai on també es produeixen, es reprodueixen i es poden combatre les desigualtats socials.
Culture is Digital
Department for Digital, Culture, Media & Sport, 2018
La relació entre cultura i tecnologia ja no es pot reduir a digitalitzar continguts o incorporar noves eines. Aquesta és la idea que articula Culture is Digital, l’informe del Department for Digital, Culture, Media & Sport del Regne Unit, elaborat a partir del Digital Culture Project i d’una consulta amb més de 150 organitzacions culturals, empreses tecnològiques i altres agents.
Una entrada que reivindica una mirada lleugera però profunda sobre la cultura per crear espais d’experimentació, vida i transformació social.
A l’estiu la cultura surt a les places, jardins, platges i fins i tot piscines de tot Catalunya. Alguns exemples són:
Cinema a la fresca al mNACTEC de Terrassa o als jardins de la Casa Rull de Reus; gaudir del’òpera del Liceu a més de 100 indrets; arrebossar-se els peus a la platja de Palamós o bé estar en remull a un piscina mentres es segueix la trama d’una pel·lícula.
L’informe La infancia como público cultural planteja un desplaçament de fons en la manera d’entendre la relació entre cultura i infància. Ja no es tracta únicament de preparar futurs públics, sinó de reconèixer els infants com a subjectes culturals en present, amb drets propis i capacitat de participació. Aquest canvi no és només conceptual. Té conseqüències directes en la manera com es dissenyen les polítiques públiques, especialment en el pas d’una mirada centrada en la protecció a una altra que incorpora la participació com a principi estructural
La cultura digital no només modifica la manera com circulen les obres d’art. També transforma la relació que hi establim. Quan una pintura s’anima, respon o es converteix en un espai de joc, l’espectador deixa de limitar-se a contemplar-la i passa a intervenir en l’experiència.
Els programes educatius en cultura sovint es legitimen per la seva capacitat de “crear públics”. Aquest informe permet fer una lectura més concreta i menys declarativa: què vol dir, en termes reals, construir aquesta relació? Quina escala té, quina continuïtat i amb quines condicions d’accés? Anem al teatre ofereix una fotografia precisa d’una política sostinguda en el temps que articula educació, territori i arts en viu.
