accés a la cultura
Fa referència a les persones que assisteixen, consumeixen o es relacionen amb les activitats i els equipaments culturals. Inclou els estudis, les estratègies i les polítiques orientades a comprendre, ampliar o diversificar aquests públics.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen qui participa en la vida cultural i com es construeixen les relacions entre institucions culturals i els seus públics.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus principal del text és l’anàlisi, el coneixement o la gestió dels públics culturals.
Quan l’article tracta sobretot les barreres socials o les polítiques d’accessibilitat, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Quan el centre és la implicació activa de la ciutadania en la producció o governança cultural, convé utilitzar participació cultural.
Aquest document impulsat pel Grup de treball sobre cultura i desigualtat a Barcelona constitueix una de les primeres aproximacions sistemàtiques a les desigualtats culturals des de la perspectiva de les polítiques públiques locals. La seva aportació principal no és tant oferir un diagnòstic exhaustiu com proposar un marc conceptual i una agenda de recerca que permetin entendre la cultura com un espai on també es produeixen, es reprodueixen i es poden combatre les desigualtats socials.
Una entrada que reivindica una mirada lleugera però profunda sobre la cultura per crear espais d’experimentació, vida i transformació social.
A l’estiu la cultura surt a les places, jardins, platges i fins i tot piscines de tot Catalunya. Alguns exemples són:
Cinema a la fresca al mNACTEC de Terrassa o als jardins de la Casa Rull de Reus; gaudir del’òpera del Liceu a més de 100 indrets; arrebossar-se els peus a la platja de Palamós o bé estar en remull a un piscina mentres es segueix la trama d’una pel·lícula.
L’informe La infancia como público cultural planteja un desplaçament de fons en la manera d’entendre la relació entre cultura i infància. Ja no es tracta únicament de preparar futurs públics, sinó de reconèixer els infants com a subjectes culturals en present, amb drets propis i capacitat de participació. Aquest canvi no és només conceptual. Té conseqüències directes en la manera com es dissenyen les polítiques públiques, especialment en el pas d’una mirada centrada en la protecció a una altra que incorpora la participació com a principi estructural
La irrupció del llenguatge audiovisual i digital transforma la relació amb les arts visuals i converteix l’espectador en participant actiu.
Els programes educatius en cultura sovint es legitimen per la seva capacitat de “crear públics”. Aquest informe permet fer una lectura més concreta i menys declarativa: què vol dir, en termes reals, construir aquesta relació? Quina escala té, quina continuïtat i amb quines condicions d’accés? Anem al teatre ofereix una fotografia precisa d’una política sostinguda en el temps que articula educació, territori i arts en viu.
Article breu que utilitza l’òpera com a cas per qüestionar les barreres simbòliques i socials de l’alta cultura, destacant iniciatives que la desplacen cap a l’espai públic i quotidià per ampliar-ne els públics i desactivar-ne l’estigma elitista.
Quantes vegades ho hem sentit dir? I és cert, sempre ens manca temps sobretot per fer allò que més ens agrada, per gaudir amb els que estimem, llegir, anar a un concert, al teatre, al cinema o visitar aquella exposició que acaba aviat. La clau la podem trobar en la gestió que en fem, però ens caldrà anar a alhora. Sincronitzem els nostres rellotges!
Per fi han arribat les vacances. Ho necessitaves. Les piles s’havien esgotat i l’única manera de recarregar-les era desconnectant a la platja. El ritual el tens ben après. Una setmana en un càmping de la costa on no coneixes ningú. L’agenda del dia: prendre el sol, arrebossar-se de sal i de sorra, perdre el temps. Però sobretot: no pensar.
