accés a la cultura
Fa referència a les persones que assisteixen, consumeixen o es relacionen amb les activitats i els equipaments culturals. Inclou els estudis, les estratègies i les polítiques orientades a comprendre, ampliar o diversificar aquests públics.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen qui participa en la vida cultural i com es construeixen les relacions entre institucions culturals i els seus públics.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus principal del text és l’anàlisi, el coneixement o la gestió dels públics culturals.
Quan l’article tracta sobretot les barreres socials o les polítiques d’accessibilitat, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Quan el centre és la implicació activa de la ciutadania en la producció o governança cultural, convé utilitzar participació cultural.
Quan érem petits, anar al cinema era una festa. Fins i tot alguna festa d’aniversari la celebràvem allà. Des de fa uns anys bona part de les sales del territori acullen la Festa del Cinema. Entre el dilluns 7 i el dimecres 9 de maig les sales s’han omplert gràcies a una nova edició. El desembre de 2017 hi van participar 1.633.364 espectadors. Tot va començar el 2009 quan diverses organitzacions van intentar promoure l’assistència al cinema en plena crisi. Per a molta gent, aquest certamen és l’única oportunitat d’anar al cinema al llarg de l’any. Per què? Perquè es pot permetre una entrada. El motiu: el preu, 2’90€. Però avui en dia, podem celebrar una ‘festa del cinema’? Us donem motius pel ‘sí’ i pel ‘no’.
En el debat sobre cultura i polítiques públiques, sovint es dona per descomptat que l’activitat artística té un valor social positiu. El que es problematitza menys és en quines condicions aquest valor es produeix i quin paper hi tenen les institucions. L’informe de la Relatora Especial de Nacions Unides sobre drets culturals desplaça aquesta mirada: la cultura no és només un recurs o un instrument, sinó un dret fonamental i un espai on es juga la qualitat democràtica de les societats.
La digitalització s’ha incorporat al discurs cultural amb una promesa gairebé automàtica: més accés, més públics, més participació. Aquest informe europeu obliga a matisar aquesta narrativa. El digital no és només una eina que amplia l’abast, sinó un desplaçament profund en la manera com es produeix, es distribueix i es governa la cultura. I aquest desplaçament posa en qüestió moltes de les categories amb què encara operen les institucions.
Quan una política cultural es desplega de manera sostinguda en el temps, el seu interès no rau només en les xifres absolutes, sinó en la seva capacitat de consolidar una relació estable amb el sistema educatiu i el territori. Aquest informe del programa Anem al teatre permet llegir aquesta continuïtat en un moment concret i observar fins a quin punt l’objectiu de “crear públics” es tradueix en pràctiques efectives i recurrents.
Bertrand Allamel | Libréchange
Què és culturalment correcte? A grans trets, seria aquella cultura fomentada per les administracions públiques, que deixa fora de joc justament el que considera culturalment incorrecte. És lògic per tant, finançar entre tots, les accions culturals que finalment aprofiten només uns pocs?
La cultura digital no només amplia l’accés als continguts, sinó que desplaça el lloc mateix des d’on s’ha pensat històricament la política cultural. Si durant dècades el focus s’ha situat en els equipaments i la seva capacitat d’atraure públics, avui l’expansió dels usos en línia obliga a preguntar-se si aquesta centralitat encara és operativa. Què vol dir “accés a la cultura” en un context on la participació es produeix també fora dels espais institucionals, mediada per plataformes, algoritmes i lògiques econòmiques que no responen a l’interès públic?
La participació cultural acostuma a ser presentada com un bé en si mateix. Les dades, però, obliguen a fer una lectura menys celebratòria i més estructural: qui participa, en quines condicions i amb quins efectes reals sobre el benestar? Aquest dossier posa xifres a una intuïció coneguda però poc assumida en la pràctica de les polítiques culturals: la cultura contribueix al benestar, però no ho fa de manera igualitària.
L’educació en cultura pren centralitat, però manquen estratègies i millors condicions.
Kalidoscopi, a banda del joc visual, és també el debat organitzat anualment per l’entitat educativa gracienca, Experimentem amb l’Art. En aquesta 9a edició, celebrada el passat 30 de novembre als Lluïsos de Gràcia, el debat es proposà veure des de tots els prismes i colors possibles en quin estat es troba i quin pot ser el futur de l’educació als museus de Catalunya, sota el títol: L’educació en museus i institucions culturals: possibilitats d’agència per a una transformació estructural.
Direcció general d’Educació, Joventut, Esports i Cultura | Comissió Europea, 2017
Facilitar l’accés a la cultura a través de les TIC és un dels temes pendents per a moltes de les administracions públiques. La cultura digital mateixa, o la facilitat d’accedir a continguts culturals a través de noves eines és un repte propi del nostre temps, que cal treballar des dels ens locals i territorials públics perquè ni el coneixement d’eines digitals, ni els recursos econòmics, hi deixin ningú al marge i ajudin a potenciar i dinamitzar el sector cultural.
La qüestió dels públics de la cultura és sense dubte una noció difícil d’acotar en una disciplina en concret. Composta per les contribucions de l’antropologia, la sociologia, la filosofia, l’estètica, les ciències de la comunicació o la llengua, aquesta matèria s’enfronta al repte d’aportar una visió i criteri propis. En aquest context, el Centre de recherche sur les médiations (CREM) de la Universitat de Lorraine està desenvolupant un diccionari enciclopèdic, amb el treball d’un centenar d’experts, per abordar profundament l’àmbit dels públics des d’una òptica interdisciplinària.
