accés a la cultura
Fa referència a les persones que assisteixen, consumeixen o es relacionen amb les activitats i els equipaments culturals. Inclou els estudis, les estratègies i les polítiques orientades a comprendre, ampliar o diversificar aquests públics.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen qui participa en la vida cultural i com es construeixen les relacions entre institucions culturals i els seus públics.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus principal del text és l’anàlisi, el coneixement o la gestió dels públics culturals.
Quan l’article tracta sobretot les barreres socials o les polítiques d’accessibilitat, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Quan el centre és la implicació activa de la ciutadania en la producció o governança cultural, convé utilitzar participació cultural.
Quan donem suport a un cineclub, a què estem donant suport?
Les dades del cineclubisme català mostren una activitat consolidada i una capacitat notable de convocatòria. També permeten preguntar-nos què sostenen aquestes organitzacions més enllà de les projeccions.
Els equipaments de proximitat han estat la resposta més visible de les polítiques culturals locals durant anys. Han crescut, s’han diversificat, s’han desplegat sobre el territori amb la promesa d’acostar la cultura, activar la vida comunitària i garantir drets. Aquesta expansió ha consolidat un relat potent: el de l’equipament com a infraestructura bàsica del sistema cultural.
Aquest relat fa temps que no aguanta sense fissures.
El sistema d’arts escèniques creix. Més sales, més funcions, més públic, més ingressos. Les dades ho confirmen i poden suggerir una recuperació sòlida després d’anys d’incertesa. Però, al mateix temps, proliferen iniciatives que operen al marge o en els límits d’aquest sistema: espais activats de manera provisional, sovint amb data de caducitat, que fan visible la dificultat d’accedir a condicions estables de producció; xarxes que intenten redistribuir recursos; dificultats persistents per fer circular espectacles o per accedir a determinats públics. Les dades no només descriuen aquesta realitat, també poden legitimar decisions que la perpetuen. Si el sistema creix, però les condicions continuen sent fràgils, què estem consolidant exactament?
Segona quinzena d'abril
La segona quinzena d’abril no parla d’activitat cultural. Parla de condicions. Biblioteques que no arriben, auditoris que encara no existeixen, projectes que entren als pressupostos, equipaments que s’adapten per complir criteris o que depenen de finançament extern. El que es veu és una seqüència de moviments previs: partides aprovades, sòl reservat, concursos activats, models de gestió discutits. La cultura apareix aquí com a infraestructura en construcció, travessada per límits materials, administratius i polítics.
Por qué prohibir el acceso a redes a menores es criticable y posibles alternativas
Autor/a: Joan Barata
Data: 24 de març de 2026
Font: Barata, J. (2026, 24 de març). Por qué prohibir el acceso a redes a menores es criticable y posibles alternativas. Agenda Pública.
Context
L’article entra en un debat que tendeix a formular-se en termes de protecció dels menors i en desplaça el marc. Joan Barata qüestiona les respostes basades en la prohibició perquè situen el problema en els usuaris i no en les condicions que organitzen l’entorn digital. El que posa en joc és una altra escala de lectura: la governança de plataformes, els criteris de classificació i visibilitat, i la definició dels drets digitals.
La segona quinzena de gener permet llegir la cultura local a partir de tres situacions contrastades. D’una banda, municipis on la dimensió cultural queda desconnectada del relat estratègic de ciutat. De l’altra, equipaments bàsics que evidencien debilitats estructurals que afecten l’accés quotidià. I, alhora, projectes que mostren com la creació, la lectura o la mediació poden actuar com a polítiques efectives d’ampliació de drets culturals. Aquest Som311 proposa recórrer el mapa municipal des d’aquesta tensió entre relat, condicions materials i drets.
L’informe Els drets culturals a les regions transfrontereres de Catalunya, Nova Aquitània, Occitània i el País Basc s’inscriu en un moment en què els drets culturals han passat de ser una formulació normativa relativament marginal a esdevenir un eix emergent de les polítiques culturals europees. El text parteix d’una constatació clara: existeix un creixent reconeixement institucional dels drets culturals en l’àmbit internacional i europeu, però la seva implementació continua sent desigual, fragmentada i sovint limitada en termes d’impacte real.
La nova guia de recomanacions per a l’ús d’articles pirotècnics reforça el paper dels ajuntaments i colles en la protecció d’una tradició que combina cultura, comunitat i responsabilitat.
A Catalunya, el foc és molt més que un element festiu: és un llenguatge cultural que encén identitats locals, vincula generacions i projecta la força col·lectiva d’un poble que viu la festa com una forma de participació i pertinença. Els correfocs, les cercaviles i el bestiari de foc formen part d’un patrimoni immaterial que ha crescut en complexitat i reconeixement
El Pla d’Acció Cultural de Sant Vicenç dels Horts no parteix de la manca ni de la dispersió. Parteix d’una condició més profunda: una ciutat metropolitana amb desigualtats internes, pressió externa i una cultura que ha de demostrar el seu paper en un ecosistema urbà competitiu.
Qui es queda els diners quan acaba el festival
L’estiu, per a moltes de nosaltres, és sinònim de festivals. Els caps de cartell es repeteixen setmana rere setmana: grups anunciats amb mesos d’antelació, abonaments que es venen abans que ningú sàpiga ben bé què hi té, una sensació constant que t’hi has de sumar abans que s’esgotin les entrades... És un ritual col·lectiu, sí, però també és un mercat que té les seves pròpies regles. I, com tot mercat, algú es queda els beneficis quan tot acaba.