valor públic de la cultura

  
Els festivals culturals es presenten sovint com a espais d’excel·lència, creativitat i retorn social. Però el valor públic d’un projecte cultural no es construeix només en el programa o en l’impacte mediàtic, sinó també en les condicions de treball que el fan possible. Un estudi recent sobre dones professionals dels festivals de cinema a Catalunya obliga a ampliar aquesta mirada i a incorporar el gènere i la precarietat en l’anàlisi de la governança cultural.
  

Els festivals de cinema ocupen un lloc central en les polítiques culturals contemporànies. Són visibles, generen relat i projecten territori, i acumulen un capital simbòlic que sovint es tradueix en legitimitat institucional.

Alguns textos no perden vigència, però sí innocència. Rellegir-los anys després permet veure no només què deien, sinó què pressuposen quan entren en contacte amb un sistema cultural més normativitzat, més dataficat i més governat que abans.

El 2018, Interacció publicava un text sobre les fogueres com a metàfora dels centres culturals vius: espais que activen comunitat, que produeixen sentit, que generen vincles més enllà de la programació formal.

  
Bifo: "La humanidad ha perdido. Ahora el problema es cómo desertar"

Autor/a: Franco “Bifo” Berardi. Entrevista d’Andrés Timón i Lucía Rosique
Data: 23 de febrer de 2026
Font: Timón, A., i Rosique, L. (2026, febrer 23). Bifo: "La humanidad ha perdido. Ara el problema es cómo desertar". Zona d'estratègia 
  

Context

L’entrevista recorre el pensament recent de Franco Berardi sobre la crisi contemporània del capitalisme, la depressió social i la pèrdua d’imaginació col·lectiva. Bifo descriu una societat marcada per la competència i la solitud, en què "la depresión se ha vuelto un fenómeno masivo" i on l’excés d’informació es transforma en "ruido blanco". Davant aquesta situació proposa la idea de “deserción” com a retirada parcial de les lògiques de treball, consum i acceleració. El text no parla de política cultural, però obre preguntes sobre el paper de la cultura en societats cansades i saturades.
  

  
   
Aquesta quinzena es pot llegir des de la cultura com a infraestructura municipal. Biblioteques que es reformen, museus que busquen nova seu i entitats que reclamen ateneus. D’altra banda, programes de lectura i exposicions que activen usos quotidians de la cultura. I, en paral·lel, debats de ciutat on entitats i actors polítics situen cultura, llengua i patrimoni en tensió amb habitatge, mobilitat, serveis i cohesió. El mapa municipal revela una cultura condicionada per recursos, equipaments i governança.
  
  
  

Per què pensar, llegir i connectar és també una forma de política cultural municipal.
  
Interacció no és un lloc on passen coses. És un lloc des d’on les coses es poden entendre. I també un espai on aquestes lectures es construeixen col·lectivament, en relació amb altres professionals que comparteixen responsabilitats, dilemes i marcs d’acció.  

En el món cultural municipal hi ha molta activitat, moltes convocatòries, molts projectes i moltes bones intencions. El que no abunda tant és la possibilitat d'aturar-se: de mirar tot això amb distància, amb criteri i amb capacitat de connexió. Massa sovint, l’activitat substitueix la lectura, i l'acumulació d'accions acaba fent opac el sistema que les produeix. Interacció neix —i continua sent— com una resposta a aquesta mancança: no com un contenidor de continguts, sinó com una infraestructura pública per pensar el sistema cultural local, sostinguda en el temps com a espai de lectura compartida i de relació professional.

Interacció en relleu neix de la constatació que molts dels marcs amb què avui pensem i governen les polítiques culturals no són nous. Provenen de textos, debats i hipòtesis formulades al llarg dels anys en aquesta mateixa plataforma i que continuen operant, sovint de manera implícita, en les nostres eines, criteris i decisions. Rellegir-los avui no és un exercici de memòria ni una operació de recuperació patrimonial. És una manera de posar en tensió els instruments amb què encara pensem la cultura en un context que ha canviat radicalment.

Aquesta sèrie no revisa el passat per validar-lo ni per corregir-lo. El rellegeix com a infraestructura activa del present. Cada peça parteix d’un article del fons d’Interacció per preguntar-se no què deia, sinó què ja no podem dir igual quan aquell marc entra en contacte amb les condicions actuals de governança, de dades, de tecnologies i de polítiques públiques. No per oferir respostes, sinó per obrir problemes allà on sovint només veiem consensos.
  
  

  
  
Una peça breu per pensar com els gestos artístics i els debats globals revelen tensions que també travessen les polítiques culturals municipals.
  

Hi ha governs que no necessiten prohibir llibres per censurar. Sovint n'hi ha prou amb decidir quines paraules són admissibles. Quan l'administració Trump va vetar termes com "canvi climàtic",  "vulnerable", "basat en evidències" o "patrimoni cultural", no retirava només vocabulari: esborrava realitats. Allò que no es pot dir gairebé no es pot pensar; i allò que no es pot pensar difícilment es pot discutir. És una política cultural encoberta, aplicada al diccionari.

Notes per pensar —i governar— la política cultural local a final de 2025
  
  

Cartografies obertes: allò que encara no es deixa tancar 
  
  

El final del 2025 arriba després d'un any intens, marcat per una abundància de debats, marcs i conceptes que sovint han avançat més ràpid que la nostra capacitat de pensar-los. En aquest context d'acceleració, els articles publicats a Interacció no dibuixen tant un balanç com una necessitat: aturar-se, mirar amb més calma i recuperar criteri. No per tancar discussions, sinó per situar-les. El que hi emergeix no són respostes clares, sinó un conjunt de tensions persistents —entre mesurar i comprendre, entre participar i decidir, entre cuidar i incomodar, entre els relats globals i la realitat municipal— que defineixen bona part de la política cultural actual.