valor públic de la cultura

Us presentem el vídeo guanyador del concurs anual de comunicació científica Dance Your Ph.D. (‘Balla el teu doctorat’), de Jacob Brubert, de la Universitat de Cambridge, en què mostra la seva tesi doctoral en enginyeria biomèdica. Per explicar la seva recerca sobre el desenvolupament d’una vàlvula del cor, Brubert i els seus amics van ballar claqué i salsa i van fer malabars.

Dance your Ph.D. es tracta d’un concurs anual organitzat per la revista Science des del 2008, i permet als investigadors que s’hi presenten explicar, per mitjà de la dansa, la recerca en què es basa la seva tesi doctoral.

Institut de Cultura de Barcelona (ICUB)

El passat divendres, 10 de març, va tenir lloc al Canòdrom – Parc de Recerca Creativa la jornada «Quina innovació en cultura volem?», organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). L’acte va ser el punt de partida d’un procés que té per objectiu codissenyar el programa d’innovació de la ciutat que ha d’impulsar l’Ajuntament, durant el 2017, amb la participació de la ciutadania.

A propòsit de la conferència de Srećko Horvat al CCCB

Fa uns dies vaig assistir a la conferència que Srećko Horvat (1983), el filòsof croat deixeble de Slavoj Žižek,[1] va oferir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el marc del debat sobre el projecte europeu, que actualment viu un dels moments més crítics. L’acte, part del cicle ‘Vella Europa, noves utopies’, va ser multitudinari. De fet, Horvat ha estat un dels pensadors convidats més mediàtics i ha concedit diverses entrevistes als mitjans en les darreres setmanes.

En aquesta intervenció al CCCB, però, malgrat l’aparent posicionament de les polítiques de la Unió Europea, les quals defensen la cultura com un dels pilars per reconstruir la identitat d’Europa i per al seu desenvolupament sostenible, no va fer referència de manera explícita a la cultura. Davant aquest fet, proposo una petita reflexió per dilucidar quin és el paper del sector cultural en els debats de l’actualitat sobre aquesta qüestió, després de fer un repàs del que va ser la conferència del croat.

  
  
En plena expansió del debat sobre la postveritat i els anomenats «fets alternatius», centenars de museus, biblioteques, arxius i institucions científiques han impulsat #DayofFacts.

L’actor Juanjo Puigcorbé (Barcelona, 1955) és ara el diputat delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona. Explica quins són els projectes per a la demarcació, però també quina hauria de ser l’ambició cultural −i científica− d’una Catalunya independent.

 

Entre la Generalitat, l’Ajuntament i l’Estat, quina ha de ser la política cultural de la Diputació?

—Els clients de la Diputació són els municipis. Per tant, nosaltres atenem als municipis i tot el que ha de succeir entre ells a la demarcació de Barcelona, que és la més poblada i la més potent. El futur de les diputacions no sabem quin serà. En tot cas, actualment són estructures d’Estat i després serà necessària també una estructura supramunicipal per a un país que probablement estarà endreçat en vegueries.

Durant aquest mes de febrer i el març la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació (UCC+i) de la Universitat de Saragossa impartirà el III Taller de Monòlegs Científics, dirigit a investigadors d’aquesta universitat; una iniciativa que vol explorar maneres de divulgar la ciència a través de formats propis del món de la cultura. Avui us presentem un vídeo de l’investigador José Ramón Beltrán, del grup RISArchers, que desmunta estereotips i obre noves vies de col·laboració i intercanvi entre la ciència i les humanitats: «La música de la ciencia».

  
L’article de Per Mangset aborda un dels conceptes més citats i, alhora, més ambigus de la política cultural contemporània: el principi d’arm’s length, entès com el mecanisme que hauria de garantir una separació efectiva entre el poder polític i les decisions sobre finançament artístic. El text parteix d’una constatació rellevant: malgrat que aquest principi és invocat com a pilar de les polítiques culturals en molts països, la seva interpretació i aplicació són extraordinàriament diverses i sovint contradictòries.
  

 
   
Marta Álvarez Guillén proposa un recorregut per la crítica institucional a l'Estat espanyol, des del boom museístic dels anys noranta fins a l'aparició de nous models basats en la mediació, la cultura lliure i el procomú. El text no és només una història dels museus contemporanis. És també una reflexió sobre les polítiques culturals, sobre la relació entre institucions i moviments socials i sobre les possibilitats d'una nova institucionalitat cultural capaç de superar la lògica de l'espectacle i del consum cultural. 

    
  
La pressa no és només una manera d’organitzar la feina. També condiciona allò que podem imaginar i els resultats que acabem obtenint. El vídeo Deadlines, de la revista hongaresa Kreatív Magazine, parteix d’una experiència molt senzilla per mostrar què passa quan una mateixa tasca creativa es desenvolupa sota límits de temps diferents.

  
La tesi central de l'informe és que la participació cultural està fortament associada amb alguns dels principals atributs de les societats inclusives, especialment la confiança interpersonal, la tolerància i el respecte per la diversitat. L'argument no és que la cultura produeixi automàticament aquests valors, sinó que els països amb nivells més elevats de participació cultural tendeixen també a presentar nivells més elevats de cohesió social.