Interacció

  
Jacques Rancière qüestiona una de les conviccions més persistents de la teoria crítica i de les arts escèniques: la identificació de l’espectador amb la passivitat. Des de Plató fins a Guy Debord, mirar s’ha oposat sovint a conèixer i actuar. Les avantguardes teatrals van voler superar aquesta separació convertint el públic en investigador, com en Brecht, o absorbint-lo en l’acció, com en Artaud. Per a Rancière, totes dues estratègies comparteixen un mateix pressupòsit problemàtic: algú sap què necessita l’espectador i com l’ha de transformar.

L’emancipació no consisteix a convertir l’espectador en actor, sinó a reconèixer l’activitat que ja desplega mentre mira.
  

El punt de partida del llibre és la teoria de la igualtat de les intel·ligències desenvolupada a Le maître ignorant. Com l’alumne, l’espectador observa, selecciona, compara, interpreta i relaciona allò que veu amb altres experiències. No rep passivament el sentit que l’artista ha decidit transmetre. En construeix un altre, traçant un itinerari propi entre l’obra i el seu món. La distància entre escenari i platea deixa així de ser una deficiència que cal eliminar i esdevé la condició mateixa de l’apropiació.

Aquesta inversió sosté els cinc assaigs del volum. Rancière estén la crítica del model pedagògic a una certa concepció de l’art polític, basada en la confiança que una representació determinada produirà una consciència i una acció determinades. Entre la intenció de l’artista, la forma de l’obra i l’efecte sobre el públic no existeix una continuïtat assegurada. L’eficàcia política de l’art procedeix dels desplaçaments que introdueix en la distribució dels cossos, les paraules i les formes de visibilitat, no d’una transmissió directa de missatges.

El llibre també revisa les dificultats de la crítica dedicada a desemmascarar l’espectacle, la mercantilització i les falses aparences. Aquesta crítica corre el risc de reproduir la jerarquia entre qui coneix els mecanismes de dominació i qui hi viu enganyat. Rancière no nega la dominació. Discuteix una pràctica crítica que l’acaba presentant com un sistema omnipotent i reserva al crític l’única posició lúcida. La seva anàlisi de la imatge intolerable i de la imatge pensativa prolonga aquesta objecció: cap imatge conté per si mateixa una resposta moral o política predeterminada. Frédéric Thomas destaca la força d’aquesta reconstrucció dels paradoxes de l’espectador, la crítica i l’art polític, mentre que Nicolas Truong subratlla la ruptura amb el menyspreu tradicional envers el públic.

Si, com sosté Rancière, tota persona és ja un subjecte capaç d’interpretar i produir significat, com poden les institucions culturals reconèixer aquesta autonomia sense reproduir la jerarquia que pretenen superar i, alhora, sense ignorar les desigualtats materials, educatives i socials que condicionen l’accés a la participació cultural?

Aquesta formulació recull la tensió central que planteja el text: la necessitat de partir de la igualtat de les intel·ligències sense convertir aquest principi en una abstracció que invisibilitzi les condicions concretes que fan possible, dificulten o limiten l’exercici efectiu d’aquesta capacitat interpretativa. També enllaça amb la crítica de Dave Beech, que assenyala el risc de deslligar l’espectador de les circumstàncies històriques i socials que configuren la seva relació amb l’art.
  

Referència

Rancière, J. (2010). El espectador emancipado (A. Dilos, Trad.; J. Bassas Vila, Rev.). Ellago.
  
  
Llibre registrat i disponible al catàleg bibliogràfic CERCles especialitzat en polítiques culturals i pensament contemporani.