La dita és clara: mai no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat. Però com que això d’ensacar cereals potser ens queda una mica lluny, serà millor que a partir d’ara fem servir una versió actualitzada del refrany: mai no diguis immunitat fins que no estigui tothom vacunat. Ja vèiem la llum al final del túnel. Queien l’estat d’alarma i les mascaretes. Xifres d’infectats, corbes de contagi, índexs de creixement, quedaven ben enrere. Volíem plaça, muntanya i platja. Però l’onada que ha arribat (o potser ha estat un tsunami?) no venia del mar. I ja hi tornem a ser: restriccions, tocs de queda, confinaments. La pandèmia és el conte de mai no acabar. Estem encallats en un cicle infinit d’obertures i tancaments. I què passa amb la cultura?
