Interacció

Pep Montes |  Pep Montes. Cultura, joventut, comunicació, comunitat

Ens costaria trobar algun àmbit d’activitat que generi més opinió i debat que el de la cultura. Hi ha ara mateix un cert consens públic en el fet que el món de la cultura viu un moment de crisi, tant si ho entenem des del punt de vista de les dificultats econòmiques com si ens ho plantegem des de l’òptica del canvi de model(s) a què ens veiem abocats per infinitat de condicionants que avui sotgen el sector. I ben segur que algú dels que em llegiu estarà qüestionant ara mateix que em refereixi al…. món?… de la cultura com a sector. I només aquesta discussió (que estic encantat d’entomar quan es planteja) ja obriria infinitat d’aportacions contraposades, complementàries o aferrissadament antagòniques. Seria un bon exemple per certificar que els que fem o volem fer de la cultura un espai preferent de dedicació parlem, parlem i parlem.

Sóc un lector empedreït de tota mena de polèmiques públiques i no tan públiques sobre el fet cultural i miro tant com puc d’estar al dia de les propostes que apareixen a la xarxa i dels debats públics que s’obren no diré que periòdicament, sinó permanentment. I fixeu-vos que dic que s’obren… perquè rarament es tanquen. No fa pas gaire, per exemple, vaig tenir un ric intercanvi d’articles amb Carles Spa justament sobre la crisi o les crisis de la cultura i del posicionament davant d’elles dels que, d’una manera o altra, ens podem sentir part d’aquest qüestionat sector. Crec que tots dos vam gaudir del diàleg i ens vam agrair mútuament el temps i les neurones de dedicació. Però quan vam haver constatat les coincidències i les divergències ho vam deixar estar. Fins a la propera. Això ho explico per deixar clar que jo sóc partícip d’aquesta portentosa capacitat de debatre i que sóc tan culpable com el que més de la insatisfacció amb què vivim molts aquesta permanent discussió sobre les essències, pròpies i alienes.

He de dir, per tant, que de tant en tant em sotja un cert desànim. La verbositat de la gent que fem de la cultura modus vivendi potser és excessiva? Ens rabegem en debats innocus i estèrils? Treuen cap a alguna conclusió pràctica les nostres digressions recurrents? Tenim o demostrem alguna capacitat real de traduir en realitats la nostra excel·lència dialèctica? M’agradaria pensar que sí. Que, de tant en tant, sí. Però no ho sé.

Afortunadament, també és cert que de tant en tant hi ha intents de fer endreça. Tampoc no sé si es queden només en intents, però com a mínim podem detectar esforços per clarificar discursos, contraposar-los adequadament i centrar temes i espais de debat. I és el cas d’Interacció. Com en totes les iniciatives de llarg recorregut, hi ha edicions més encertades i d’altres més oblidables, però la permanència d’Interacció com a referència estable per als professionals de la cultura del país és una de les bones notícies que cada dos anys hem de celebrar.

Els primers dies de desembre en tindrem una nova edició i, a l’espera de veure’n les propostes i resultats, ja tenim l’oportunitat, des de fa unes setmanes, d’avançar-nos als debats que hi tindran lloc gràcies als diàlegs que els organitzadors han generat a la xarxa. Ens proposen tres espais de discussió que trobo especialment encertats tenint en compte els contextos actuals, i han encarregat articles a una bona llista d’opinadors habituals per obrir boca i escalfar arguments. És cert que la majoria de les firmes ja les coneixem i hem tingut oportunitat sobrada de seguir-ne les opinions. Però també ho és que Interacció els ha demanat un esforç de desplegament d’arguments i, al mateix temps, de concreció en els temes de discussió. I, de moment, només per citar-ne dos de ben diferents, tenim esforços tant remarcables com el de Lluís Noguera, amb la seva crisi dels 40, o el de Nicolás Barbieri amb les seves distincions entreequitat cultural, gestió comunitària i polítiques públiques. Interacció ens interroga sobre el paper dels creadors i la creació en la gestió cultural, ens demana com es dibuixen les noves fronteres entre espais físics i virtuals i posa a debat els pros i contres de la gestió comunitària de la cultura. (...)

Llegiu l'article a:  Pep Montes. Cultura, joventut, comunicació, comunitat

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris