Quan les preguntes obliguen el museu a mirar-se
Continuar, i amplia, la conversa iniciada per Raquel Torrecilla Pallarès, membre d'Interacció, a Linkedin
Les preguntes que Raquel Torrecilla Pallarès ha compartit arran de la XXI Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus no són simples interrogants metodològics. Són una intervenció política. Són un recordatori que el museu, la seva arquitectura, els seus rols, les seves prioritats, és una construcció que pot ser llegida, disputada i transformada. I sobretot, són un avís que el debat no es pot quedar en el recinte d’una jornada: necessita espais públics de pensament, com Interacció, que permetin aprofundir-hi i donar-los continuïtat.
La força de les preguntes de Torrecilla Pallarès a LinkedIn rau en el fet que no busquen una resposta concloent. El que fan és revelar els fonaments que organitzen el museu i que sovint passen desapercebuts: jerarquies implícites, criteris de valoració, distribucions de recursos, expectatives imposades, formes de legitimitat que es mantenen més per inèrcia que per necessitat. Quan pregunta si la mediació ha de ser subalterna de l’exposició, la qüestió real és una altra: qui defineix la centralitat i qui queda a la perifèria? Quines polítiques ho fan possible? Quins pressupostos ho consoliden?
El mateix passa quan pregunta si el comissariat pedagògic pot transformar la institució. La resposta fàcil seria que sí. Però aquesta afirmació només té sentit si la institució està disposada a revisar la seva economia interna de poder. Per què els pressupostos de mediació continuen sent estructuralment més baixos? Què diu això sobre el model de museu que sostenim? Quines idees sobre el públic, el coneixement i el valor artístic hi ha darrere d’aquesta asimetria persistent?
També és significativa la pregunta sobre què hauria de veure el públic: el relat acabat o els processos? Mostrar processos no és només una opció pedagògica: és una decisió política. Fer visibles les condicions que fan possible una exposició, és a dir, els dubtes, les tensions, les renúncies, els criteris de selecció, és desemmascarar la ficció de neutralitat del museu. És reconèixer que les sales, els textos, els racons i els absents formen part d’una arquitectura que comunica tant com l’obra. I que aquesta arquitectura està travessada pels mateixos biaixos, prioritats i restriccions que organitzen qualsevol institució pública.
Les preguntes sobre la feina real de les mediadores, sobre el lloc que ocupen infants i docents, sobre per què l’artista manté una centralitat que ofega altres formes de coneixement, dibuixen un patró coherent: la mediació no és una peça menor; és un espai de tensió entre el museu que és i el museu que voldríem que fos. Un espai que, quan és infrafinançat i invisibilitzat, reflecteix exactament quina concepció institucional del públic s’està prioritzant.
Llegides en conjunt, les preguntes de Torrecilla Pallarès funcionen com una forma de diagnòstic institucional. No demanen solucions tècniques, sinó que obliguen a mirar les estructures que determinen el que és possible i el que no. I és aquí on el comissariat pedagògic pot ser més que una etiqueta: pot ser una pràctica capaç de fer visibles les costures, de qüestionar jerarquies naturalitzades i d’obrir espais de responsabilitat compartida. No perquè tingui respostes tancades, sinó perquè insisteix a fer les preguntes que el museu ha evitat durant massa temps.
Aquesta és, en el fons, la contribució més valuosa del gest de Torrecilla Pallarès: desplaçar el debat cap a un terreny on el museu ja no pot amagar-se darrere de la seva pròpia inèrcia. Un terreny on cal pensar els pressupostos, les autoritats, les genealogies de decisió i les rugositats del dia a dia que condicionen la seva acció.
I és per això que aquesta conversa necessita espais com Interacció. Perquè el que s’hi planteja no és una qüestió sectorial menor, sinó un debat de fons sobre les polítiques culturals, les responsabilitats institucionals i la manera com produïm coneixement col·lectiu. Continuar-lo des d’aquí és una manera d’amplificar-lo i, sobretot, de reconèixer que aquesta línia de preguntes pot, i hauria, de seguir tenint espai públic.
_____________________________________________________________________________________________________
- blog de Roser Mendoza
- 684 lectures
6 comentaris
Moltes gràcies per totes aquestes mirades, que obren noves capes. Llegint-vos, el que em fa pensar és que mentre l'estructura del museu continuï separant «els que saben» i «els que expliquen», és molt difícil que la mediació pugui ser estructural, per més que canviem el nom, la metodologia o la voluntat de col·laborar. I potser aquí hi ha un punt clau; no es tracta només d’incorporar la mediació des del principi, sinó de desplaçar el lloc des d’on la institució pren decisions i acceptar que el conflicte, la diferència i la negociació formen part del mandat públic del museu.
També em sembla molt rellevant la idea, que heu apuntat totes tres d’una manera o altra, que la mediació posa en crisi la ficció de neutralitat del museu. Potser per això incomoda tant, i potser per això sempre arriba després: perquè fer-la entrar massa aviat obliga a mostrar les costures, les incerteses, els límits i les tensions internes que habitualment queden fora de la narrativa oficial.
Crec que aquest és un dels reptes de futur més importants, entendre que el que està en joc no és només el lloc de la mediació dins l’organigrama, sinó la capacitat del museu per repensar-se com a institució que produeix coneixement des de la pluralitat i no des de la jerarquia.
Molt agraïda per aquest debat, seguim!
Gràcies, Raquel. El que poses sobre la taula és necessari perquè assenyala el punt cec que sovint esquivem: no és un problema de terminologia ni d'horaris en el procés, sinó de quina arquitectura de poder sosté encara la divisió entre "qui sap" i "qui interpreta". I mentre aquesta dicotomia sigui estructural, la mediació queda condemnada a aparèixer com un afegit, no com una lògica que pot transformar la institució des de dins.
Hi afegiria un matís que el teu comentari ajuda a perfilar: quan parlem de desplaçar el lloc des d'on es prenen decisions, no estem reclamant un simple canvi de posició, sinó un canvi de mirada. La mediació no pot ser estructural si el museu continua entenent la deliberació, el conflicte i la negociació com a riscos reputacionals en lloc d'assumir-los com a condició del seu mandat públic. Aquest és el veritable gir, i aquí és on moltes institucions decideixen retrocedir.
També em sembla clau el que apuntes sobre la ficció de neutralitat. Quan la mediació entra massa aviat, les costures es veuen, i això obliga a assumir que la institució produeix coneixement des d'un lloc situat, no des d'un pedestal. Potser per això incomoda tant: perquè qüestiona una jerarquia epistèmica que encara és el veritable tabú museístic.
En el fons, el repte que cites no és només organitzatiu: és epistemològic. Si el museu vol operar des de la pluralitat i no des de la jerarquia, ha d’estar disposat a revisar els seus propis mecanismes d’autoritat. No és un exercici de cosmètica, sinó de redistribució del dret a dir i a decidir.
Seguim, perquè el debat no és menor. És aquí on s’està jugant el futur institucional del museu.
Fantàstic el debat a partir de la publicació de Raquel Torrecilla a Linkedin sobre el paper de l'Educació als museus. La iniciativa de Roser Mendoza de fer-ne un article en aquest espai li dóna un nou impuls i el comentari de l'Helena Minuesa hi afegeix una reflexió que ja fa massa temps que dura.
Em permeto fer dues aportacions al respecte. La primera fa referència al que comenta la Roser sobre la relació de poder dins dels museus i la subordinació de l'educació a comisaris, conservadors i altres estructures històriques dels museus. Hi afegeixo que, en bona part, aquesta subordinació és fruit de ser una tasca molt majoritàriament exercida per dones. I molt més enllà, per dones joves. Hem sentit moltes vegades, referint-se'n: "són les dels infants" amb una doble discriminació. La seva feina és inferior perquè es dediquen a fer activitats per als infants que són considerats protoadults per polir fins que siguin normals.
La segona fa referència al terme mediació. Sé que genera controvèrsia, però em nego a utilitzar-la com a sinònim d'educació museística o patrimonial o artística. La medicació és una estratègia didàctica que també s'utilitza a l'escola (o s'hauria d'utilitzar) i no és un sinònim d'educació que sí és el que fem als museus. Tenim por de dir-li així perquè ho associem al que es fa a l'escola? Doncs no ho fem. Reivindiquem l'educació als museus com una ciència pròpia que té el seu llenguatge, les seves estratègies didàctiques, la seva avaluació d'impacte (no de qualificació escolar). I reivindiquem-ho des de la institució i no només des del departament específic. Tan de bo els departaments d'educació als museus desapareixin perquè tot el museu entén que la seva principal funció és l'educativa.
Gràcies per la lectura i per posar sobre la taula dos punts que sovint queden desdibuixats, Pere. La qüestió de gènere que assenyales és indiscutible: la feina educativa als museus ha estat històricament feminitzada i això ha condicionat tant el seu reconeixement com la seva posició dins l’organigrama. Ara bé, és útil situar aquest biaix dins d’una estructura més ampla. La subordinació de l’educació no és només conseqüència de qui la fa, sinó també del model de legitimitat que els museus han heretat: la centralitat del relat autoritzat, el pes de la curadoria com a espai de poder i la jerarquia que estableix què és "coneixement" i què és "suport" continuen marcant les regles del joc.
També és interessant el que comentes sobre el terme "mediació". El debat és viu i no és menor, però em sembla que val la pena pensar-lo no com una disputa nominalista, sinó com un indicador de models. Quan parlem de mediació no sempre estem evitant parlar d’educació, sinó que sovint estem intentant nombrar processos que no encaixen del tot en el marc escolar: la negociació de significats, la construcció relacional, els espais d’incomoditat, les pràctiques que no busquen només "explicar", sinó generar condicions de lectura, de trobada o de desplaçament. No són sinònims, però tampoc són camps estancs. De fet, el camp ha avançat precisament perquè ha sabut hibridar, no pas tancar.
Pel que fa al desig que els departaments d’educació desapareguin perquè tot el museu assumeixi el mandat educatiu, és un horitzó suggerent, però només serà viable si abans hi ha un canvi real en la distribució de poder, recursos i autoritat. Sense aquesta transformació prèvia, el risc és que el discurs s’estengui però la responsabilitat es dilueixi. És a dir, tothom diu que "fa educació", però ningú no té la capacitat ni els recursos per fer-la amb solidesa.
Celebro molt que el debat hagi obert aquesta capa, perquè és aquí on ens juguem el canvi estructural: no només en com anomenem la pràctica, sinó en com distribuïm poder, condicions i legitimitats dins del museu. Aportacions com la teva ajuden a fer visible aquesta arquitectura i a no quedar-nos només en allò que és més fàcil d’observar.
Moltes gràcies per abordar aquest tema tan apassionat. Rellegeixo i intento aportar el meu gra de sorra a la reflexió:
El que s’exposa em porta a pensar en un tema clau:
Per què a les institucions museístiques i culturals en definitiva es pensa la mediació sempre a posteriori del fer quotidià?
Poso un exemple: la persona comissària pensa una exposició, la concep, la dissenya, l’executa amb els equips pertinents i, en última volta,.. Oh, és clar! Cal comunicar-ho i explicar-ho: necessitem persones que ho facin digerible i que apropin els continguts als públics.
Per mi aquesta és una premissa il·lògica, doncs el centre de l’acció museística hauria de ser precisament la voluntat pedagògica. Ras i curt: la mediació no pot arribar la última, sinó que s’ha d’entendre com a condició sine qua non per abordar el projecte. Reunir l’equip que ha de fer-la possible des d’un primer moment, a l’inici del procés i no com a complement, quan ja tot està dat i beneït. Però això evidentment genera reticències perquè la mediació s’entén com a pràctica que revela el conflicte en lloc de neutralitzar-lo i ens obliga a deixar enrere el model de museu centrat en l’autoritat experta, el de les jerarquies dels sabers.
L’obertura a imaginar museus que assumeixen la controvèrsia com a part del seu mandat democràtic demana que la mediació sigui una part essencial i no superficial. I aquí obrim un debat encara més sensible: com podem fer que la mediació sigui quelcom estructural si les condicions de les treballadores que la fan possible estan a anys llum de les que decideixen els relats?
Gràcies per aquesta lectura tan afinada, Helena. El que assenyales és central: mentre la mediació continuï arribant "després de tot", el museu seguirà reproduint un ordre on el discurs es decideix en un lloc i l’accés en un altre. Aquesta seqüència, en què primer es defineix la idea, després es formalitza i només al final s’hi incorpora la mediació, no és un problema operatiu; és un esquema de poder.
Planteges un punt clau. Incorporar la mediació des de l’inici no és només una qüestió metodològica, sinó institucional. Implica acceptar que la controvèrsia forma part del mandat públic del museu i que els processos no poden quedar fora de camp per preservar la "neteja" del relat final. En aquest punt apareix allò que apuntes al final: és difícil demanar que la mediació sigui estructural si les condicions de les treballadores que la sostenen continuen sent perifèriques.
Potser el debat que proposes ens obliga a fer un pas més i parlar de la mediació com una política de redistribució interna, tant de recursos com d’autoritat i de responsabilitats, i no només com una pràctica professional.
Celebro molt aquesta aportació perquè desplaça la conversa cap al lloc on realment es juga la transformació: la manera com les institucions decideixen què és essencial i què és prescindible.