planificació cultural

Consell de l’Audiovisual de Catalunya

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya acaba de presentar el Llibre blanc de l’audiovisual, una radiografia del sector audiovisual que té com objectiu aconseguir un desenvolupament del sistema català de comunicació, a través de propostes i línies de treball concretes, que el situï a nivells semblants a altres països europeus de dimensions similars a Catalunya.

CoNCA

En la seva missió d’assessorar el Govern en política cultural, el CoNCA realitza avaluacions estratègiques dels grans equipaments culturals de Catalunya. En aquest cas, s’acaba de publicar el document corresponent al Gran Teatre del Liceu.

D’aquesta avaluació, que abasta les temporades entre 2012-2016, destaquem les recomanacions que fa l’equip del CoNCA en matèria d’estratègia de preus (s’aconsella una formulació de caràcter públic que potenciï l’accessibilitat), d’oferta pedagògica i immersió de públics en el llenguatge operístic, de la seva vessant més social (garantint la cohesió social a través del desenvolupament de polítiques específiques) o la funció pública del Liceu, que inclogui un suport a la creació i l’encabiment de propostes innovadores i artistes emergents.

  
Llegida avui, la caixa d’eines continua sent útil com a instrument operatiu. Però sobretot posa sobre la taula una qüestió que encara no està del tot resolta: el desenvolupament de públics no és una tècnica, sinó una manera de repensar la relació entre institucions culturals i ciutadania. (n. de l'e., 2026)
  

El desenvolupament de públics s’ha convertit en una prioritat compartida. Aquesta caixa d’eines fa un pas necessari: ordenar preguntes, mètodes i decisions per passar de la intuïció a l’estratègia.
 

Laura Bertran (coord.) | Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Cap a on ha d’anar el sistema públic bibliotecari? Un cop finalitzada la celebració de l’Any de les Biblioteques, que va commemorar durant el 2015 el centenari de la creació del sistema públic de biblioteques per part de la Mancomunitat de Catalunya, és el moment de fer un balanç del que ha estat fins ara la trajectòria d’aquesta xarxa i de reflexionar sobre el seu futur.

  
Com es governa allò que no és estrictament obligatori? El text sobre els aspectes econòmics de la gestió cultural posa el dit a la nafra d’una contradicció estructural: els municipis són els principals sostenidors de la cultura, però ho fan des d’un marc competencial feble i amb recursos limitats. Aquesta tensió no és tècnica. És política.
  

Joaquim Rius Ulldemolins i Gil-Manuel Hernàndez (coord.) | Arxius de Ciències Socials Nº33 (desembre 2015). Universitat de València.

El propòsit d’aquest monogràfic és estudiar la gènesi i el desenvolupament dels anomenats "elefants blans" en política cultural, és a dir, les infraestructures que tenen un cost de manutenció més gran que els beneficis que aporten, aquelles grans construccions o esdeveniments que han centrat l’acció pública de la cultura en una llarga etapa des de finals dels noranta fins a finals dels dos mil i que, avui, són el símbol d’una època de malbaratament amb greus problemes de finançament i de gestió de continguts.

 Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

«El Pla Integral de la Música» es va presentar públicament al Mercat de Música Viva de Vic el passat 15 de setembre. Es tracta d'un document que parteix d'una anàlisi prèvia del sector, que detecta diverses problemàtiques i que ha permès extreure algunes de les conclusions a les quals s'ha arribat i  que són: el sector de la música és el més ric i complex de tots els sectors culturals en relació a la seva diversitat i, per tant, cal una millor vertebració; la constatació que cal clarificar aspectes fiscals, laborals i de drets de propietat intel·lectual; l'aposta per la formació com a element per dignificar la professió i obtenir més públic; la necessitat d'obtenir dades reals per valorar la seva magnitud i destinar-hi els recursos adequats; la necessitat que el sector s'expressi a través dels mitjans de comunicació; o la necessitat d'elaborar una mirada integral i transversal que revisi les polítiques públiques actuals.

  
Hi ha moments en què una infraestructura deixa de ser només una infraestructura i es converteix en una manera d’imaginar el país. El volum Teatre i Municipi a Catalunya, que recull les jornades celebrades a Terrassa el 2013, respira precisament aquesta consciència de cruïlla. El sistema d’equipaments escènics construït durant dècades pels ajuntaments catalans apareix al llibre com una de les grans conquestes de la democràcia local, però també com un model que entra en fase d’esgotament i que necessita redefinir la seva funció.
  

  
El pla d’equipaments culturals d’Arenys de Munt no descriu una manca d’espais, sinó una dificultat més profunda: tenir infraestructures sense sistema cultural que les activi.

El dissabte 16 d’abril es va presentar públicament al conjunt d’entitats, veïns i veïnes del municipi de  Talamanca, l’informe Casal de Talamanca · Eines de gestió i programació, elaborat conjuntament pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals de l’Àrea de Cultura, Educació i Esports i el Servei de Polítiques d’Acció Comunitària i Participació Ciutadana de l’Àrea d’Atenció a les Persones.