planificació cultural

  
Llegit avui, aquest article continua sent una de les anàlisis més útils per entendre una característica persistent de les polítiques culturals catalanes: la dificultat per articular un sistema cultural coherent entre administracions que comparteixen responsabilitats, recursos i legitimitats. Publicat el 2012, el text de Joaquim Rius, Arturo Rodríguez Morató i Santi Martínez Illa descriu un procés de construcció institucional encara obert, travessat per tensions entre racionalització, cooperació i poder polític.(n. de l'e., 2026) 
  

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

Observatoire des politiques culturelles

Reflexió sobre el concepte, abast i tipologies de la transversalitat a les polítiques locals franceses i sobre les conseqüències internes i externes d’aplicar  polítiques culturals transversals. El document planteja la necessitat d’incorporar a les polítiques culturals qüestions relacionades amb la cohesió social (política educativa, política social, ...) i amb l’atractiu territorial (planificació urbana, turisme, desenvolupament econòmic, ciutat creativa, ...) però sense desplaçar l’objectiu primer de les polítiques culturals que és promoure la creació artística i les pràctiques culturals. També es reflexiona sobre aspectes relacionats amb els mètodes i sistemes de gestió de la transversalitat i sobre els impactes i conseqüències que aquesta pot tenir en l’organització política i administrativa de les diverses àrees o serveis municipals.

  
Una proposta metodològica que estructura com els municipis poden construir sistemes d’indicadors culturals útils per planificar, seguir i avaluar polítiques públiques.
  

L’estudi de Vicente Coll-Serrano, Salvador Carrasco-Arroyo, Olga Blasco-Blasco i Luis Vila-Lladosa, publicat a Política y Sociedad (vol. 51, núm. 2, 2014), presenta una arquitectura metodològica per dissenyar un Sistema d’Indicadors Culturals Locals

  
L’article analitza la relació entre els models de política cultural i les formes que adopten els equipaments culturals, proposant un desplaçament clau en la seva interpretació: si durant bona part del segle XX els equipaments responien als models nacionals de política cultural, en el context contemporani són els models locals els que en determinen la configuració. Aquesta hipòtesi no és menor. Implica assumir que els equipaments ja no són només infraestructures culturals, sinó dispositius inscrits en estratègies urbanes, econòmiques i de governança que operen a escala local.
  

  
La crisi econòmica i l’esgotament d’un determinat model d’expansió urbana van deixar moltes ciutats plenes d’espais sense ús, equipaments infrautilitzats i projectes inacabats. El document Estratègies de reactivació transitòria d’actius urbans en desús, publicat per la Diputació de Barcelona, proposa una lectura especialment significativa d’aquest escenari: abans de continuar construint, calia aprendre a reutilitzar.
  

  
El document presenta el creixement del MACBA no com una ampliació puntual, sinó com una reconfiguració del seu paper dins la ciutat. Des de la seva fundació el 1995 en el context de la transformació del Raval, el museu s’ha pensat com una institució vinculada al seu entorn social, intel·lectual i urbà. El pla d’usos que es desplega el 2014 parteix d’aquesta trajectòria i la projecta cap a una nova escala, amb la incorporació de nous espais i la redefinició de les seves relacions amb els públics i el territori.
  

Vicente Coll-Serrano, Luis Vila-Lladosa, Olga Blasco-Blasco, Salvador Carrasco-Arroyo |Sociedade e Cultura v. 16, no. 1 (2013) 

Resumen: El Barómetro Cultural Local (Báculo) es una herramienta que proporciona información a los gobiernos locales para apoyar tanto los procesos de planificación y toma de decisiones como el seguimiento y evaluación de las políticas culturales. A partir de los datos contenidos en el Sistema de Indicadores Culturales Local (SICLO), la información que ofrece Báculo a los usuarios se sintetiza en tres indicadores multidimensionales:Sintonía, Acción e Impulso-Respuesta. En este trabajo se describen las principales características de Báculo, es decir, cómo se obtienen los indicadores que lo integran y cómo se muestra la información a los gobiernos locales.

  
L’anàlisi de la sala cultural La Munienca situa una qüestió sovint desplaçada del debat cultural: sense condicions materials adequades, la cultura no només es debilita, sinó que esdevé inviable.