planificació cultural

Jordi Fàbregas, Mariana Pfenniger, Àngel Mestres (ITD) | Consell Comarcal del Berguedà | Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona

El Consell Comarcal del Berguedà

Del total de set milions i mig d’habitants que viuen a Catalunya (2019),  la província de Barcelona en concentra pràcticament el 75% del total, sobretot a les comarques del litoral. Per contra, les comarques rurals de l’interior presenten una baixa densitat de població agreujada per un procés de desplaçament cap a les grans ciutats i àrees metropolitanes, constant des de l’inici de la Revolució Industrial, motivat, entre d’altres factors, per un major ventall de possibilitats en l’àmbit laboral, i l‘oferta formativa i de serveis bàsics.

  
La lectura d’aquest article de Félix Manito resulta especialment interessant perquè permet observar el moment en què la planificació cultural estratègica es consolida com una pràctica habitual de les polítiques culturals públiques. Escrit des de l’experiència acumulada de plans culturals a Espanya, el text no es limita a descriure metodologies. També identifica les motivacions polítiques que impulsen aquests processos, les dificultats que en condicionen l’aplicació i els canvis que han introduït en la manera d’entendre la cultura dins l’acció pública.

  
Aquest article de David Roselló és una de les aproximacions més útils i operatives a l’avaluació cultural. El seu principal interès no rau tant en els instruments que proposa com en el canvi de perspectiva que defensa: l’avaluació no és una fase final destinada a justificar allò que s’ha fet, sinó una funció transversal que ha d’acompanyar el projecte des del seu disseny fins a la seva implementació. Aquesta idea, aparentment senzilla, qüestiona una pràctica encara habitual en moltes organitzacions culturals, on l’avaluació queda reduïda a una memòria final o a un tràmit administratiu.
  

Matthew Finch | The Conversation

Quin ha de ser el paper de les biblioteques del segle XXI? Quina relació han de tenir amb les noves tecnologies? Com poden esdevenir indispensables i aportar quelcom més al que, tothom qui tingui un ordinador amb accés a internet, pot fer des de casa? Sobre la reconfiguració i canvi de paradigma de les biblioteques se n’ha parlat i se’n segueix parlant molt.
 

Avui, coincidint amb el Dia de les Biblioteques, us presentem l’article «How public libraries can help prepare us for the future», que proposa relacionar el canvi de concepció de les biblioteques amb la l’anàlisi d’escenaris, un mètode de planificació estratègica que utilitzen organitzacions d’àmbits diversos per elaborar plans de futur a llarg termini. Sense anar més lluny, fa uns dies publicàvem a Interacció un post sobre un estudi que, seguint aquesta metodologia, contempla els diversos escenaris de futur del sector cultural i creatiu.
 

El document planteja una qüestió de fons que sovint queda diluïda en el llenguatge institucional: què vol dir, realment, parlar de “bones pràctiques” en cultura? Lluny de ser una etiqueta neutra o merament descriptiva, es presenta com un instrument de lectura i d’ordenació del camp cultural, especialment a escala local. En un context on les polítiques culturals acumulen prop de quaranta anys de trajectòria democràtica, la necessitat d’avaluar no respon només a una voluntat tècnica, sinó a la consolidació d’un sector que comença a demanar criteris, comparabilitat i orientació.
  

  
El Pla d’Acció Cultural de Sant Celoni i la Batllòria planteja un repte important: assumir la capitalitat cultural del Baix Montseny sense tenir encara un sistema cultural prou articulat per sostenir-la.  

  
Llegit avui, aquest document del CERC continua interpel·lant una de les debilitats persistents de les polítiques culturals: la dificultat per explicar què transforma realment la cultura.(n. de l'e., 2026)

Si sabem comptar assistents, entrades venudes o retorn econòmic, resulta més complex entendre com un esdeveniment cultural modifica les relacions socials, reforça identitats compartides, contribueix al benestar o genera noves capacitats col·lectives. Aquest treball proposa una metodologia per començar a respondre aquestes preguntes.

  
L’informe How to design cultural development strategies to boost local and regional competitiveness and comparative advantage parteix d’una idea que ha anat guanyant pes en les polítiques europees: la cultura no és només un sector, és una base sobre la qual es construeix l’avantatge territorial. La qüestió no és tant si la cultura genera impacte, sinó com s’organitza políticament perquè aquest impacte sigui estructural i no només conjuntural.
  

  
La idea de “teatre nacional” posa en qüestió què significa representar una cultura i perquè aquesta designació no és només simbòlica sinó també política, social i pràctica.
  

Ara fa més de vint anys s’inaugurava oficialment el Teatre Nacional de Catalunya. L’onze de setembre de 1997 el president Jordi Pujol pujava el teló a una de les grans infraestructures culturals de finals dels anys noranta.

  
Una mirada analítica que posa sobre la taula com es defineixen i es mapegen les dimensions econòmiques de la cultura digital per donar dades sòlides a la presa de decisions i a les polítiques culturals.
  

Quin impacte econòmic té la cultura en l’era digital? A l’entrada del passat 16 d’abril us parlàvem de la importància dels sectors culturals i creatius en la construcció del futur d’Europa arran de la presentació de 'The Role of Public Policies in Developing Entrepreneurial and Innovation Potential of the Cultural and Creative Sectors'