treball cultural i professionals

  
Aquest estudi, que analitza la situació laboral dels actors i ballarins, es tracta del treball més exhaustiu en aquesta matèria realitzat a Espanya, nodrit per una mostra (3.282 enquestats) que representa el 39% del col·lectiu d’associats d’AISGE, entitat que gestiona els drets de propietat intel·lectual dels actors, dobladors, ballarins i directors d’escena de tot l’Estat.

  
Les estadístiques culturals de 2016 dibuixen un sector que apunta signes de recuperació després de la crisi. La qüestió no és només si la cultura creix, sinó què ens diuen aquestes dades sobre les decisions públiques que l’han fet possible, o que han limitat aquest creixement.
  

  
L’informe del CoNCA 2015 no es limita a descriure l’estat de la cultura. Planteja una pregunta de fons: cal repensar les polítiques culturals. Després d’anys de crisi, el debat ja no és només sobre recursos, és sobre model.

Antes de coger hoy sábado el tren de vuelta para Bilbao dejo aquí 10 pinceladas-frases recogidas estos días en Interacció donde, qué curioso que hablando básica y únicamente de cultura,  no hubiera prácticamente nadie del sector del libro, salvo personas del ámbito bibliotecario.

  
L’Anuario de Estadísticas Culturales 2015 no és només una compilació de dades. És, sobretot, una operació de definició: delimita què compta com a cultura, com es pot mesurar i des de quines categories es fa llegible. En aquest sentit, el valor del document no és tant el volum d’informació que aporta com el marc que construeix per interpretar-la.
  

  
  
Què és allò que mou a crear una obra artística? Qui determina que algú persona és un creador? Com conviu el creador amb la mercantilització de la seva obra? Quin és el paper de la creació dins de la gestió cultural? Quan s'intenta indagar dins de la dicotomia creador-gestor cultural les preguntes no paren de brollar, especialment si s'intenta posar el focus sobre la creació, la seva materialització i el seu paper dins de l'àmbit cultural: irremeiablement un s'acaba qüestionant qui és i què fa un creador, qui és i què fa un gestor i que aporten ambdues figures a la societat.

  
Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

  
  
Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer…

  
  
Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

El pensament necessita les paraules. I, tot i això, les paraules no deixen de trair-nos. Aquesta és una bella paradoxa que ens confon i, en el millor dels casos, ens sacseja.

Carla Padró | Museum Mediators

Fruit de la recerca elaborada en matèria museística i d’educació a museus de l’àmbit estatal espanyol entre 2012-2014, aquesta publicació ha generat tot un relat a partir d’entrevistes obertes i/o semi-estructurades (prèviament seleccionades) realitzades a educadores d’art i de museus. El discurs generat s’acompanya de fotografies, poemes i d’un abecedari conceptual sorgit de la pròpia investigació, pretén ser no només una forma de visibilitzar el treball dels educadors, si no també una forma d’ajudar a la pròpia institució museística a comprendre’s i de l’impacte que pot tenir en el públic receptor del seu discurs.