equipaments culturals

Durant anys, molts projectes culturals han estat pensats com a dispositius que s’implanten en un territori. Cultural Creative Spaces & Cities proposa un gir: entendre els espais culturals com a actors que participen en la definició mateixa de les polítiques urbanes. El projecte articula aquesta idea a través de processos de cocreació entre administracions i ecosistemes culturals, situant la cultura en el terreny del bé comú. Rellegir-lo avui permet veure fins a quin punt aquest desplaçament, de la gestió a la governança compartida,  s’ha incorporat realment a les polítiques culturals locals o continua sent, en bona part, una aspiració. (n. de l'e., 2026)
  

Els espais culturals no són només infraestructures, sinó agents actius en la definició de polítiques públiques.
  

Van perdre dos terços dels seus visitants presencials durant el 2020, però s’han expandit en usuaris virtuals.
 

Els museus de Sitges aguanten la covid i multipliquen els usuaris virtuals. Els Museus de Sitges van perdre dos terços dels seus visitants presencials durant el 2020, però s’han expandit en usuaris virtuals. Durant l’any 2020, els Museus de Sitges van restar tancats entre el 14 de març i el 8 de juny. Mentre, van desplegar els seus serveis i activitats a través d’Internet per tal de fer arribar la cultura a cada casa, com una taula de salvació per a l’angoixa de la pandèmia.
 

De gener a setembre de 2020 els museus i equipaments patrimonials del país van perdre el 76,6% de visitants respecte els mateixos mesos de 2019. Concretament, els que s’han vist més perjudicats per les restriccions i limitacions de moviment a escala mundial han estat els que rebien un públic majoritàriament estranger. No obstant això, alguns equipaments han aconseguit augmentar el seu nombre de visitants el mes d’agost de 2020 en comparació amb el mateix mes de 2019.

La caiguda d’espectadors impacta de manera desigual les sales de cinema a Catalunya. Mentre els multicines tanquen, alguns cinemes locals resisteixen gràcies al seu arrelament i al suport públic.
  

  
Què passa quan la cultura no només ha d’activar vida local, sinó també sostenir una capitalitat territorial? El Pla d’Acció Cultural de Prats de Lluçanès situa la política cultural en aquest doble registre: com a servei municipal i com a peça clau en la construcció d’un espai comarcal amb identitat i capacitat d’articulació pròpia.  
  

En el marc de l'assistència i la cooperació tècnica que la Diputació de Barcelona presta als ajuntaments de la demarcació, l'Àrea de Cultura té com a objectiu donar suport tècnic i aportar visions territorials als municipis en la definició i l'aplicació de polítiques culturals.

El Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) és el servei encarregat de l’assessorament cultural als ajuntaments en el moment d’establir nous processos de dinamització i transformació cultural, socials i econòmics al territori.

Entre d’altres actuacions, s’elaboren estudis específics d’equipaments culturals que detecten les mancances i oportunitats per tal de poder establir propostes a curt, mitjà i llarg termini. L’objectiu és millorar-ne l’ús, la programació i la posició estratègica en el marc general dels equipaments i les actuacions del municipi.
 

El Facebook d’Interacció, durant el mes de desembre, va traçar un mapa pel 2021 amb articles que d’alguna manera conjuguen alguns dels temes que han donat de si l’any 2020.

Art i cultura després de la Covid-19. El primer dels articles que vam compartir al desembre, ens pregunta quin ha de ser el paper de la cultura en un estat i una societat post-neoliberals i si el que li cal és més finançament. I és que s’ha acabat la festa. Bé, no del tot, és el títol d’un article de Vicenç Batalla, que parteix del tancament de festivals i sales de concerts per abordar el que anomena amputació pressupostària de la cultura, una despesa per habitant per sota la mitjana europea i el finançament i ajudes insuficients pels sectors. Esdevé d’alguna manera, un relat de l'any en blanc dels concerts per ballar amb algunes experiències a França i arreu d’Europa. 

  
La tesi La gestió dels museus i el patrimoni en les polítiques culturals a Catalunya (1980-2018) de M. Teresa Blanch Bofill proposa una lectura extensa sobre l’evolució de la museologia catalana, els seus models de gestió i les tensions polítiques que travessen el sistema patrimonial. Lluny de limitar-se a una història institucional dels museus, el text analitza com les polítiques culturals han anat redefinint la funció social del patrimoni, els perfils professionals i les formes de governança cultural.