equipaments culturals

La pandèmia coronavirus ha tingut i tindrà un impacte sense precedents en museus de tot el món. Per entendre millor quin és l’estat actual i el que podria esdevenir, NEMO elabora una enquesta per assenyalar l’impacte de COVID-19 al sector dels museus.

L’informe ha analitzat prop de 1.000 respostes a les enquestes recollides a museus de 48 països, majoritariament d’Europa.

  
Rellegit avui, el text ajuda a entendre un canvi de fons en les polítiques culturals de la darrera dècada. La legitimitat dels equipaments ja no depèn només del que exhibeixen. Depèn també de la seva capacitat de sostenir relacions socials, produir contextos de participació i justificar el seu valor públic en societats cada vegada més desiguals i fragmentades.  (n. de l'e., 2026) 
  
  
La crisi econòmica de 2008 va obligar molts museus a redefinir les seves prioritats, però també va deixar al descobert fins a quin punt una part important del sistema cultural s’havia construït sobre una idea expansiva del creixement institucional.

  
Aquest article analitza la incorporació de l’art comunitari en els teatres de Barcelona en el marc del que s’ha anomenat el “gir social” de les polítiques culturals. La cultura deixa de ser concebuda només com a producció artística per esdevenir també un recurs amb funcions educatives, socials i integradores. Aquesta transformació situa els equipaments teatrals en una posició ambivalent: d’una banda, com a agents culturals que amplien la participació i el vincle amb el territori; de l’altra, com a instruments d’unes polítiques que assignen a la cultura funcions que excedeixen la seva lògica pròpia.
  

Travessar el llindar de la porta i recordar, de sobte, l’olor de la cuina de l’àvia. Escoltar aquella melodia que, sense tenir del tot clar per què, et transporta als moments feliços de la teva infantesa. Sorprendre’t en veure aquella foto, esgrogueïda i rebregada, amb els ulls d’una nena que s’assemblen als teus, que són els teus. Els anys passen i les persones canvien, però els sentits, potser algun més que els altres, perduren i s’entrellacen amb els moments viscuts. La memòria, tanmateix, no sempre és tan fiable, i més sovint del que voldríem acaba perdent la batalla contra l’oblit.

Les biblioteques públiques del territori espanyol es troben amb la necessitat d’afrontar un canvi de paradigma, fet que es posa de manifest tant per les conseqüències de la crisi com per les transformacions socials i informatives produïdes durant els darrers anys. Així ho consideren els autors del present informe, Natalia Arroyo, Hilario Hernández i José-Antonio Gómez, d’acord amb els quals els canvis en la gestió d’aquests equipaments és una prioritat.

  
Què pot fer la política cultural en un municipi fragmentat territorialment? El Pla d’Acció Cultural de Vacarisses no parteix només d’un diagnòstic cultural. Parteix d’una condició estructural més profunda: un municipi dispers, amb nuclis allunyats entre si, que dificulta qualsevol articulació continuada de la vida cultural. I aquí és on la cultura deixa de ser programació per convertir-se en una eina d’articulació territorial.
  

  
Llegit avui, el document continua sent especialment pertinent perquè anticipa un debat que ha anat guanyant força dins el sector cultural: no n’hi ha prou amb incorporar discursos sobre inclusió o diversitat si les pròpies condicions materials de treball continuen reproduint jerarquies i desigualtats persistents. (n. de l'e., 2026)
  
  
Els museus acostumen a presentar-se com institucions de coneixement, preservació i servei públic. Però poques vegades es parla de les condicions laborals i dels desequilibris estructurals que travessen el propi sector museístic. El document Museums as a Pink-Collar Profession, publicat pel col·lectiu Gender Equity in Museums Movement (GEMM), introdueix una pregunta especialment incòmoda per al camp cultural: què passa amb una professió quan es feminitza i continua funcionant sota estructures de desigualtat?
  

  
La governança cultural acostuma a aparèixer com una qüestió tècnica, gairebé administrativa. Organigrames, consells assessors, gerències, estatuts o models jurídics semblen formar part d’un llenguatge allunyat del debat cultural. L’informe El patronato como mejora en la gobernanza de instituciones públicas culturales planteja justament el contrari: les formes de govern d’una institució cultural condicionen profundament la seva capacitat d’actuar, la seva autonomia, la seva relació amb la ciutadania i fins i tot la seva legitimitat pública.
  

Entrevista a l'Espereanceta de l'Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Noemí Busquets és la creadora del personatge de cabaret pagès, 100% pallarès i sense edulcorants, “Esperanceta de Casa Gassia”, que viu a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’ensenya a les persones que el visiten. Al llarg de 14 anys de trajectòria, aquestes visites s’han convertit en un dels grans atractius del museu i del Pallars en general. I no només això, sinó que fruit d’aquest personatge n’han sorgit tres més: l’Esperanza de la Pampa és la cosina argentina; l’Àrnica és la cosina de Barcelona, una neo-rural afincada al Pallars; i per últim, la Joana la Gascona és la cosina francesa i explica a públic tot el que vulguin saber sobre bruixeria.
 

Les quatre formen part de la mateixa família, però cadascuna d’elles té una personalitat ben marcada i diferent. Per Busquets, però, la “mater familias” és indubtablement l’Esperanceta. Ella no té pèls a la llengua i ho diu tot tal com raja. Potser aquesta és la clau del seu èxit. Això sí, el que és cert és que “l’Esperanceta agrada molt o no agrada gens”. 
 

Com defineix Busquets la feina que fa quan encarna l’Esperanceta o a les seves cosines? Hi ha referents propers o el seu és un cas únic? Creu necessària la presència de personatges semblants en la resta del panorama cultural actual? En aquesta entrevista li preguntem per això i molt més.

  
  
Els museus des de la perspectiva neurocientífica

El primer que fem sense adonar-nos-en quan entrem a un museu és mirar la cara de les persones que hi ha dins. Contents, alegres, interessats, avorrits, cansats, indiferents... les emocions que mostrin condicionaran, en bona mesura, la nostra pròpia experiència al museu. En relació a les obres i objectes exposats, pararem atenció als que més ens sorprenguin. Si el que veiem no ens produeix aquest efecte, passarem de llarg gairebé inevitablement.