educació i cultura

  
Aquest text aborda la relació entre infància i pràctiques culturals, un àmbit estructural de les polítiques culturals locals. Tot i que el tema es manté vigent, el marc ha incorporat amb més força la perspectiva de drets culturals i educació al llarg de la vida. Rellegir-lo avui permet revisar com s’ha pensat aquesta relació i què queda encara per desplegar. (n. de l'e., 2026)
  

  
En el marc d’una investigació impulsada per la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, es realitza el 2014 un estudi qualitatiu per entendre per què molts joves abandonen la biblioteca pública un cop finalitzen l’etapa escolar.

  
Aquest article presenta una experiència que connecta institucions culturals i pràctiques educatives. S’inscriu en una etapa d’experimentació en mediació cultural i obertura dels equipaments. Avui, aquestes pràctiques s’han estès, però també s’han institucionalitzat. El text permet revisar els inicis d’aquestes hibridacions i preguntar-se fins a quin punt han transformat realment les institucions. (n. de l'e., 2026)
  

  
Hi ha textos que parlen d’educació i acaben interpel·lant directament la cultura. Aquest n’és un. La lectura de Giroux situa el debat en un terreny més ampli: què passa quan les institucions públiques deixen de pensar-se com a espais de formació ciutadana i passen a operar sota lògiques de mercat. L’educació apareix aquí com a indicador d’un canvi més profund que també afecta la cultura. Rellegir-lo avui permet fer una pregunta que va més enllà del sistema educatiu: quin paper estan jugant les polítiques públiques en la construcció, o en la pèrdua, de capacitat democràtica. (n. de l'e., 2026)
  
  
Henry A. Giroux analitza com les polítiques educatives neoliberals han erosionat el paper de l’educació pública com a espai de formació ciutadana. L’assaig defensa que la crisi educativa és també una crisi del valor democràtic de les institucions públiques.
  

  
Un informe coordinat per Ann Nicholls, Manuela Pereira i Margherita Sani traça el mapa dels canvis estructurals que marquen l’evolució dels museus al segle XXI.

Aquest estudi, impulsat per Istituto per i Beni Artistici Culturali e Naturali en el marc del grup europeu LEM (Learning Museum), reuneix set assaigs que analitzen les transformacions clau en la gestió museística contemporània.

La publicació dels resultats del primer informe PIAAC de l’OCDE, presentat sovint com el “PISA d’adults", sacseja una idea molt instal·lada durant anys: que l’expansió educativa garanteix automàticament una ciutadania més preparada. Espanya obté resultats baixos tant en comprensió lectora com en matemàtiques aplicades, situant-se clarament per sota de la mitjana dels països participants. El debat públic s’omple de diagnòstics sobre fracàs escolar, competitivitat i productivitat. Però hi ha una qüestió menys visible: què passa en una societat que progressivament perd capacitat per interpretar el món que habita?
  

  
La recerca internacional mostra alguns impactes concrets de les arts en l’aprenentatge. Tot i així, la seva presència a l’escola no hauria de dependre d’aquests beneficis indirectes sinó del seu valor educatiu propi.
  

 En el debat públic sobre educació artística sovint apareix una pregunta recurrent: per a què serveixen les arts a l’escola? Les respostes acostumen a insistir en els seus possibles beneficis col·laterals.

  
Un informe comparatiu revela la fragilitat estructural del sector i proposa bases per a polítiques més sòlides i coherents.
  

L’Arts Education Monitoring System (AEMS) és un projecte de recerca europeu (2011–2013) impulsat per la Comissió Europea amb l’objectiu d’establir un marc comú d’anàlisi per comparar l’estat de l’educació artística i cultural als estats membres.

  
Un projecte del Centre d’Art Tarragona que entén la mediació com a espai de treball col·lectiu per repensar la producció cultural des del territori
  

  
Les galeries d’art s’han entès tradicionalment com espais de presentació i circulació d’obra. Tanmateix, en els darrers anys s’ha anat consolidant una altra mirada que les situa com a dispositius culturals amb capacitat educativa, comunitària i fins i tot política.