arts i creació

Una de les coses que més ens agrada a Art-Xipèlag , Observatori de la Cultura de les Illes Balears, és establir xarxes virtuals i físiques amb els protagonistes de la cultura illenca. Volem aportar el nostre granet de sorra perquè a poc a poc es conegui la bona feina que s'està fent per part dels professionals.

  
El documental Five Days to Dance segueix una experiència concreta i delimitada en el temps: una parella de ballarins arriba a un institut i proposa als estudiants crear una peça de dansa en només cinc dies. El punt de partida és senzill. El desplegament, no tant. El film mostra com aquesta intervenció intensiva altera, encara que sigui de manera provisional, les dinàmiques habituals del centre educatiu i les relacions entre els alumnes.
  

El passat divendres 4 de juliol es va presentar la plataforma Arts de Carrer, una proposta que reuneix sota un mateix sostre festivals, fires i mostres de Catalunya que tenen aquesta les arts de carrer com a principal eix conductor de la seva programació. La proposta es va fer pública a Viladecans, dins el marc de les jornades professionals del festival Al Carrer.

Manuel Herrera-Usagre | Empiria. Revista de metodología de ciencias sociales. Número 22 (julio-diciembre, 2011) 

Resumen : La Sociología ha acudido con frecuencia al estudio de las clases sociales y del estatus social para explicar las diferencias en los hábitos y las prácticas culturales. Con el presente artículo hemos pretendido acotar las características sociales que tienen mayor influencia sobre los hábitos de consumo cultural. Para ello, hemos utilizado el marco que nos proporciona el conjunto de teorías más importantes sobre la estratificación social en el consumo cultural, a saber: el argumento de la homología; el argumento de la individualización; y el argumento de la omnivoridad. Paralelamente, expondremos las dificultades metodológicas que plantean diferentes técnicas estadísticas con las que la tradición sociológica reciente ha estudiado la estratificación social del consumo cultural. Tras nuestros análisis hemos comprobado cómo los consumos culturales siguen presentando características de estratificación social en la sociedad española contemporánea. 

Asunción Bernárdez Rodal |  Anales de la literatura española contemporánea, ALEC, Vol. 39, Nº 2, 2014 

Resumen: En este texto hablaremos de industrias culturales, en concreto, de la industria teatral y cómo están viviendo las mujeres profesionales de las artes escénicas un momento de crisis económica, pero también un cambio de modelo respecto a lo que se consideran industrias culturales. Desde los años noventa, el término "industria cultural" ha adquirido un sentido nuevo, ya que, de ser pensado como algo negativo a principios del siglo XX se ha vuelto un concepto positivo e incuestionable para nuestros gobiernos liberales, que han determinado que la producción cultural puede ser un motor de desarrollo económico en el contexto europeo. Es evidente que las mujeres tienen un pujante papel en las estructuras culturales de nuestro país, y sobre todo en el teatro, en el que actúan como directoras, programadoras o dramaturgas, llegando a estar presentes en todas las fases de la producción de espectáculos escénicos. Sin embargo, su presencia en el sector no es todavía igualitaria

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) 

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts va presentar el passat  divendres 20 de juny l'Avaluació Estratègica del Mercat de les Flors, la segona que fa pública després d'haver-se pronunciat sobre el MNAC al maig. L'organisme reconeix la centralitat d'aquesta institució en l'impuls de la dansa contemporània a Catalunya, i  suggereix que les limitacions pròpies de l'equipament se supleixin amb la col·laboració amb altres equipaments de la ciutat i de tot el territori. L'objectiu ha de ser consolidar el públic potencial de la dansa i les arts del moviment  Millorar la seva presència a la xarxa o elaborar un manual organitzatiu són altres recomanacions de l'ens públic.

Poetics, Volume 43, April 2014

Número monogràfic que analitza alguns dels reptes als quals ha de fer front l’art en la societat actual. Destaquem l’article «New modes of arts participation and the limits of cultural indicators for local government» amb noves propostes a l’hora de  mesurar la participació artística ciutadana en l’àmbit local. Els autors assenyalen  que els sistemes de mesura i avaluació han d’anar més enllà dels resultats quantificables i valorar els beneficis socials i educatius que aporta  la participació comunitària en cultura. S’hi presenten quatre estudis de cas i s’assenyala que la definició de participació comunitària en cultura pot variar molt en funció de les característiques de cada municipi. L’estudi adverteix que aplicar una mateixa noció del significat de participació i un sistema estàndard de mesura pot limitar la capacitat dels governs locals a l’hora de respondre correctament a les necessitats específiques dels seus ciutadans.

  
Fa uns anys, reproduir una escena de Star Wars exigia estudis, pressupostos milionaris i equips tècnics professionals. El 2014, en canvi, un grup d’aficionats pot recrear la batalla de Hoth des de casa seva amb joguines, maquetes improvisades, una càmera digital i moltes hores d’edició. El vídeo Rogue Two to Rogue Leader! és exactament això: una recreació artesanal i domèstica d’una de les seqüències més emblemàtiques de la saga galàctica. I precisament aquí hi ha el seu interès cultural.
  

  
Moltes polítiques culturals parteixen de la idea que ampliar l’oferta o reduir el preu és suficient per generar nous públics. Aquest article de Jaume Colomer qüestiona aquesta suposició a partir de dues iniciatives pensades per apropar les arts escèniques a la ciutadania i, especialment, als joves. 

L’autor recorda que les barreres d’accés a la cultura no són només econòmiques. També hi intervenen factors com els hàbits culturals, els imaginaris socials sobre el teatre o la distància entre les formes institucionals de programació i les pràctiques de sociabilitat dels joves. En aquest context, el problema no és només què es programa, sinó com i en quin context es produeix el consum cultural. 

Llegir aquest text permet pensar una qüestió clau en la gestió dels equipaments escènics: si l’objectiu és ampliar els públics, potser no n’hi ha prou amb facilitar l’accés, sinó que cal repensar també els formats, els espais i les experiències que ofereixen les institucions culturals.
  
  

  
  
  
La dansa contemporània fa temps que va abandonar els teatres com a únic espai legítim. El vídeo produït per i-D Magazine i Dieseln’és un bon exemple. Dirigit per Jacob Sutton i enregistrat als carrers i terrats de Los Angeles, The A-Z of Dance (2014) transforma la ciutat en escenari coreogràfic i converteix el moviment en una extensió natural de l’espai urbà.