arts i creació

  
La precarització del treball cultural no és un fenomen recent, però aquest número d’OnCurating ja en traçava un mapa precís fa més d’una dècada. A través de veus del camp artístic i curatorial, el volum descriu un sector que es reconfigura sota lògiques d’inestabilitat i autoexplotació. Llegit avui, el text té valor com a antecedent d’un debat que encara no s’ha resolt, i que sovint ha avançat més en la diagnosi que en la capacitat d’incidir en les condicions materials del sector. (n. de l'e., 2026)
  

  
Un monogràfic internacional reuneix veus crítiques per analitzar com canvien les condicions laborals dels artistes i comissaris en l’ecosistema contemporani.
  
  

 
Martí Manen qüestiona el model expositiu tradicional i proposa imaginar espais més oberts, experimentals i socialment actius.
  

El comissari independent i crític d’art Martí Manen reflexiona en aquest llibre suggeridor sobre la noció clàssica d’exposició i convida a explorar formes més eficaces perquè l’art contemporani dialogui amb la societat.

 
Del comerç d’objectes a l’acompanyament de projectes artístics, el recorregut del galerisme a Barcelona explica una part essencial del seu ecosistema cultural.
  

El llibre Galerisme a Barcelona 1877–2012, editat per l’Ajuntament de Barcelona i l’associació de galeries Art Barcelona, ofereix una revisió exhaustiva de la història de les galeries d’art de la ciutat des dels seus inicis fins a l’actualitat. L’obra permet entendre com s’ha configurat un sector clau per a la modernització artística de Barcelona, sovint en absència d’institucions públiques consolidades i amb un fort component d’iniciativa personal.

Art and Sustainability: Connecting Patterns for a Culture of Complexity, de Sacha Kagan, és interessant perquè desplaça una pregunta habitual en els debats sobre cultura i sostenibilitat. No es pregunta només què pot fer l’art davant els problemes ambientals, sinó quina manera de percebre, relacionar i produir coneixement pot contribuir a una cultura de la sostenibilitat.

  
Jacques Rancière qüestiona una de les conviccions més persistents de la teoria crítica i de les arts escèniques: la identificació de l’espectador amb la passivitat. Des de Plató fins a Guy Debord, mirar s’ha oposat sovint a conèixer i actuar. Les avantguardes teatrals van voler superar aquesta separació convertint el públic en investigador, com en Brecht, o absorbint-lo en l’acció, com en Artaud. Per a Rancière, totes dues estratègies comparteixen un mateix pressupòsit problemàtic: algú sap què necessita l’espectador i com l’ha de transformar.

  
Llegit des d’avui, el llibre té un valor doble. D’una banda, funciona com a document de context sobre l’emergència de les pedagogies culturals i les pràctiques col·laboratives a Catalunya durant la dècada de 2010. De l’altra, anticipa debats que després s’han consolidat dins les polítiques culturals locals: treball transversal, retorn social, drets culturals, ecosistemes d’aprenentatge o governança col·laborativa. (n. de l'e., 2026)
  
  
La relació entre art i educació s’ha resolt des de la visita puntual, el taller esporàdic o la funció pedagògica subordinada als equipaments culturals. TRANS_ART_LABORATORI. Interaccions entre pràctica artística i àmbit educatiu (2011) proposa una altra mirada: entendre aquestes relacions com un procés de mediació, negociació cultural i construcció de context.
  

  
L’article de Roberto Fratini proposa una lectura complexa de l’evolució de la dansa catalana entre finals del segle XX i la primera dècada del segle XXI, situant el focus en una tensió estructural entre institucionalització i pràctica artística. El text parteix d’un moment d’expansió i reconeixement, el dels anys noranta, en què la dansa contemporània catalana es consolida com a camp visible i legitimada per les institucions, per mostrar com aquest mateix procés conté els elements que acabaran configurant la seva crisi posterior.
  

Quan la tradició es deixa reinterpretar: cançons de bressol revisades des de l’escena pop-rock per connectar la cultura popular amb la mainada i les famílies d’avui.
  

La cultura popular i tradicional és un llegat viu que s’inventa i es reinventa a cada generació. Les seves formes, significats i usos es transformen a mesura que dones i homes s’hi vinculen, la practiquen i la fan seva, construint nous relats a partir d’expressions que mai no són estàtiques. En aquest ecosistema dinàmic hi conviuen iniciatives molt diverses, pensades per a tots els públics i per a totes les edats.

Un retrat coral del planeta filmat en un sol dia que converteix milers de persones anònimes en protagonistes d’un experiment cinematogràfic global.
  

Un assaig que qüestiona el relat optimista sobre la participació en línia i analitza com les indústries culturals integren l’activitat dels usuaris dins els seus propis models de poder i producció.
  

El professor Mirko Tobias Schäfer, investigador de nous mitjans a Utrecht University, examina en aquest estudi el paper real dels usuaris dins l’ecosistema digital contemporani. El seu treball parteix d’una premissa clara. La participació tecnològica no constitueix necessàriament un procés emancipador.