arts i creació

  
El vídeo Análisis estructural de una canción comercial del músic i humorista Víctor Lemes es va convertir en una petita peça viral perquè aconsegueix fer una cosa poc habitual: explicar amb humor els mecanismes industrials que hi ha darrere d’una part important de la música comercial contemporània.
  

Un informe que capgira la pregunta habitual i explora com les pràctiques artístiques poden transformar imaginaris, valors i models econòmics.
  

Durant anys el debat s’ha centrat en com l’economia condiciona les arts. L’estudi The Invisible Hand: Art in the Transition to Another Economy, de Charlie Tims i Shelagh Wright, proposa invertir el focus i analitzar com l’art pot incidir en l’economia.

  
Avui, l’anunci continua funcionant perquè la seva idea central és senzilla però precisa: tant el ballet com el futbol comparteixen una mateixa dimensió coreogràfica. Tots dos depenen del ritme, de la coordinació i d’una forma de moviment col·lectiu que només existeix plenament en relació amb els altres. La publicitat trobava així una metàfora visual eficaç per parlar de connectivitat sense necessitat de mostrar pràcticament cap tecnologia. Cal recordar que a l'obra Foot-ball (2015) vam tenir l'ocasió de veure en joc els ballarins de Gelabert Azzopardi descodificant, coreogràficament, algunes de les millors jugades del FC Barcelona.
  

La publicitat esportiva acostuma a treballar amb emocions previsibles: competició, heroisme, victòria o passió col·lectiva. L’espot Ballet de Movistar, premiat amb un Sol de Plata al Festival Iberoamericà de la Comunicació Publicitària El Sol celebrat a Bilbao el 2012, va optar per un altre camí.

  
  
Publicat el 2012, en un moment de revisió de la política francesa de renovació urbana, Quartiers. Les projets participatifs au cœur de la (politique de la) Ville parteix d’un desplaçament significatiu: en lloc de preguntar quin lloc pot ocupar la cultura dins la política de la ciutat, planteja què poden revelar els processos artístics sobre la manera de governar, transformar i habitar els barris populars.

  
La paròdia de Libertad sin ira mostra com els referents culturals es transformen en clau digital. La qüestió és què es guanya i què es perd en aquest desplaçament.
  

  
Un projecte del Centre d’Art Tarragona que entén la mediació com a espai de treball col·lectiu per repensar la producció cultural des del territori
  

  
   
El curt Mi papá es director de cine, del realitzador Álvaro Germán Roda, ha guanyat la cinquena edició del concurs de curtmetratges de Radio Nacional de España. Amb només tres minuts de durada, la peça aconsegueix construir un retrat alhora tendre i irònic de la situació del cinema espanyol en plena època de retallades i precarietat del sector audiovisual.
  

  
L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya, de Jorge Luis Marzo, no és només una crítica a l’estat de l’art contemporani, sinó una impugnació de fons als marcs que han estructurat les polítiques culturals des de la transició. El text parteix d’una constatació dura: la degradació no s’explica principalment per la manca de recursos, sinó per una manera de concebre la cultura que n’ha neutralitzat la capacitat crítica i política.
  

  
Les galeries d’art s’han entès tradicionalment com espais de presentació i circulació d’obra. Tanmateix, en els darrers anys s’ha anat consolidant una altra mirada que les situa com a dispositius culturals amb capacitat educativa, comunitària i fins i tot política.