arts i creació

  
A Agramunt, el segon municipi més important de la comarca de l’Urgell (poc més de 5.000 habitants) s’hi troba el que potser és el museu d’art contemporani més important de la Catalunya rural, i que va ser el primer espai d’aquest tipus que es va obrir a les comarques de Lleida, l’Espai Guinovart. I per què a Agramunt? Quina és la relació d’aquesta figura tan rellevant de l’art català de la segona meitat del segle XX, Josep Guinovart, amb aquesta vila? El pintor ho va expressar així:

  
Teatrets d’Osona
  

Sovint es considera que un dels grans obstacles amb què es troben les polítiques culturals en els petits municipis és la manca d’estructures tècniques professionals. Les dades ens confirmen que només el 37 % dels municipis petits (els de menys de 5.000 habitants) de la demarcació de Barcelona tenen un tècnic o tècnica de cultura en plantilla, tot i que dos terços d’aquests municipis disposen d’una regidoria que inclou la cultura entre les seves competències.

Dansàneu

El passat estiu, ‘Dansàneu’ va celebrar el seu 25è aniversari amb unes xifres d’assistència molt meritòries (3.000 persones) per a un esdeveniment que tot just havia reformat la seva proposta cultural l’any anterior i intentava superar la pèrdua, l’any 2013, del seu fundador, el ballarí i coreògraf Joan Serra i Vilamitjana.

‘Dansàneu’ va néixer com una escola de dansa d’estiu promoguda pel Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana (CCPTC) del Departament de Cultura, l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu i el Consell Cultural de les Valls d’Àneu, del qual ja us vam parlar quan us vam presentar l’‘Ecomuseu’ i ha programat activitats al voltant de la dansa tradicional durant més de dues dècades

  
Festival En Veu Alta: l'EVA
  

Ja us vam citar el Festival En Veu Alta : l'EVA quan us vam presentar el Centre Quim Soler, amb qui l’EVA comparteix arrelament prioratí des de 2009 i complicitats literàries a partir de les quals han sorgit diverses col·laboracions. L’EVA és un festival de narració i tradició oral que va nàixer a l’Alt Penedès el 2005 i programa a petits municipis catalans espectacles de petit format, en els quals el protagonisme està en la paraula i en totes les veus que ofereixen els seus «narradors, glosadors, cantants, actors, recitadors, rapsodes o xerraires impenitents» que hi tenen cabuda. Al voltant d’aquests espectacles literaris s’hi celebren cursos de formació, espais de micròfon obert, projeccions cinematogràfiques, expressions plàstiques vinculades a la paraula i tot un reguitzell de propostes artístiques i culturals que s’actualitzen edició rere edició.
  

  
Ésdansa
  

Pot un municipi de menys de 1.500 habitants acollir un dels festivals de dansa d'arrel tradicional més destacats del panorama actual  i continuar creixent des del llunyà 1983? La resposta és sí.
  

Festival d'Art Digital i Electrònica de La Cellera de Ter (FADE)

El món rural no deixa de sorprendre’ns. Abans de començar la recerca de projectes culturals o artístics als petits municipis catalans, ens imaginàvem que trobaríem, principalment, iniciatives vinculades a la cultura popular i tradicional (música i dansa, artesania, etnografia, festes majors, etc.) i que també veuríem com en els darrers anys han sorgit o s’han consolidat alguns projectes centrats en les arts plàstiques i escèniques, la música pop, el cinema i la literatura, però el que no ens esperàvem trobar era un festival sobre l’art digital i l’electrònica a la Cellera de Ter, un municipi de poc més de 2.000 habitants de la comarca de la Selva.

Els diferents continguts que hem anat publicant em les darreres setmanes per contextualitzar i fomentar el debat entorn a l’estat de la cultura i les arts als petits municipis catalans, posen l’èmfasi tant en les polítiques públiques que pretenen facilitar als ciutadans l’accés a la cultura (com a consumidors i com a productors) com en les propostes, públiques, privades o d’entitats sense ànim de lucre, que enriqueixen el panorama cultural dels entorns més rurals i allunyats dels grans centres de producció.

l’Animal a l’esquena

Aquest és un esquema que ja hem vist en alguns dels casos que hem anat presentant en les darreres setmanes. La llavor de l’Animal a l’esquena és una joint venture de dos creadors, la ballarina i coreògrafa valenciana Maria Muñoz i l’autor català Pep Ramis, que al 1988 van fundar la companyia de dansa Mal Pelo, guanyadora l’any 2002 amb el Premi Nacional de Dansa i el 2009 el Premio Nacional de Danza. Després d’uns anys de treball conjunt, l’any 1997 inicien la restauració d’un mas (el Mas Espolla) situat a la localitat on residien, Celrà[1] que serà la seu de l’Animal a l’Esquena, un centre de creació, investigació, debat i exhibició en l’àmbit de les arts escèniques i visuals.

Fa uns dies us vàrem presentar l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, un dels projectes culturals més importants de l’Alt Pirineu, però no l’únic. Uns 15 kilòmetres al sud d’Esterri d’Àneu (Lleida) hi trobem el petitíssim poble de Farrera, de 25 habitants, on tot i les dificultats hi brilla el Centre d’Art i Natura des de 1996.  El CAN de Farrera és la única entitat que dóna suport als creadors de la regió pirinenca en la seva vessant catalana, però a més de ser una residència que acull a investigadors i artistes, ha esdevingut un dels principals dinamitzadors culturals del Pirineu, organitzant activitats de tota mena com exposicions, cursos, jornades o editant publicacions sobre diversos elements del territori.

 Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

«El Pla Integral de la Música» es va presentar públicament al Mercat de Música Viva de Vic el passat 15 de setembre. Es tracta d'un document que parteix d'una anàlisi prèvia del sector, que detecta diverses problemàtiques i que ha permès extreure algunes de les conclusions a les quals s'ha arribat i  que són: el sector de la música és el més ric i complex de tots els sectors culturals en relació a la seva diversitat i, per tant, cal una millor vertebració; la constatació que cal clarificar aspectes fiscals, laborals i de drets de propietat intel·lectual; l'aposta per la formació com a element per dignificar la professió i obtenir més públic; la necessitat d'obtenir dades reals per valorar la seva magnitud i destinar-hi els recursos adequats; la necessitat que el sector s'expressi a través dels mitjans de comunicació; o la necessitat d'elaborar una mirada integral i transversal que revisi les polítiques públiques actuals.