arts i creació

Un organitzador personal digital o PDA (de l’anglès ‘personal digital assistant’) és un tipus d’intel·ligència artificial que ho sap tot de la persona que acompanya. Enregistra i organitza tots els moments de la seva quotidianitat i està programada per anticipar-se als seus desitjos. Però la PDA que presentem avui, a més, està dotada de sentiments i s’enamora secretament de la seva propietària.

  

Albert Barqué | El Periódico

Què tenen en comú la neurociència i el surrealisme? -Li va preguntar una neurona a l'altra. I aleshores una d'elles es va fondre a negre, l'altra a blanc, després van tornar a aparèixer, va aparèixer un grill (cric-cri), després es van desfer i un deliri sense fi va quedar amarat en el llenç.

  
Les fronteres entre ciència i cultura sovint són menys sòlides del que imaginem. L'experiment desenvolupat a partir del sistema planetari Trappist-1 n'és una mostra suggeridora: convertir les relacions orbitals dels planetes en patrons musicals. Una proposta que transforma dades astronòmiques en experiència sonora i que recorda fins a quin punt la creació cultural pot esdevenir una forma d'explorar i interpretar el coneixement científic.
  

  
Llegit avui, aquest informe resulta especialment interessant perquè se situa en un terreny que continua generant debat: pot la cultura contribuir a construir comunitat més enllà de l’accés i la participació?

Mentre restablim la connexió entre ciència i cultura, acomiadem la setmana amb un vídeo de Björk. Ningú millor que ella per il·lustrar el tema d'Interacció 17.
 

  
  
No hi ha una única manera d’entendre el món. L’art i la ciència són dues formes de coneixement que intenten donar resposta a la curiositat humana i que històricament han mantingut una relació estreta, tot i que sovint poc visible. El desenvolupament de les TIC n’ha fet més evident la connexió; una altra cosa és que realment comparteixin espais i pràctiques.
  

Art contemporani i acció local no és només una publicació sobre arts visuals. És, sobretot, un intent de posar nom a una tensió persistent en les polítiques culturals municipals: la distància entre la intensitat de les pràctiques locals i la feblesa estructural que les sosté. El llibre emergeix del Laboratori de Tècnics Municipals d’Arts Visuals (2012-2013), i això marca tota la seva orientació: no parla des de fora del sistema, sinó des de dins, des de la pràctica professional.
  

  
La cultura digital no només transforma els formats. També altera la manera com experimentem el temps, i això té conseqüències directes en la creació i en la recepció cultural.
  

Óscar Abril Ascaso és llicenciat en Història de l’Art. En la seva trajectòria professional ha produït i gestionat projectes culturals en els àmbits de les arts visuals, els nous mitjans tecnològics, l’art sonor o el pensament contemporani. Actualment és director d’Innovació, Coneixement i Arts Visuals a l’Ajuntament de Barcelona, el departament que impulsa la ciència ciutadana a la ciutat.

  
En un context saturat d’imatges, el cinema pot funcionar com una escola de mirada. No per produir més imatges, sinó per entendre com construeixen sentit.