valor públic de la cultura

  
Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

Olli Ruokolainen ׀ University of Tampere. Urban and Regional Development Studies Group

Document de treball que té per objectiu establir un marc teòric sobre la composició i dinàmiques de les economies culturals regionals. Malgrat existeixen nombrosos estudis sobre aquest tema, l’autor, Olli Ruokolainen, considera que aquestes investigacions no han aprofundit prou en els valors subjacents, conflictes, contextos, normes i objectius dels diversos actors i agents involucrats en les economies culturals regionals. Ruokolainen insisteix en la necessitat d’establir un marc teòric que abordi el desenvolupament estratègic de l’economia cultural i al mateix temps tingui en compte tots aquests aspectes que acabem d’assenyalar.

  
La reforma de la Administración local se aborda desde un punto de vista estrictamente económico para garantizar la estabilidad y sostenibilidad financiera.  No se considera la reforma de las Diputaciones, Cabildos o Consells Insulars, mucho más cuestionados por los ciudadanos y sin embargo no se tiene en cuenta el principio de autonomía local.

  
1.- L’acció cultural de les administracions públiques és com l’electricitat: funciona i opera però, potser en gran part per la meva ignorància, se’m fa molt difícil definir-la. Tenint en compte que estem davant d’un escrit d’apertura d’un debat, no em perdré per llargs viaranys teòrics i em limitaré a respondre a una qüestió elemental: quin és el marc global que ha establert per a la cultura la recent reforma –de l’any 2013- de la Llei estatal Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL)?

Juan Arturo Rubio | Mercartes

En aquest article, el Dr. Juan Arturo Rubio analitza el sector de les arts escèniques a l’Estat. Aquí teniu un extracte:

«Este informe tiene por objeto servir de instrumento para el debate al conjunto del campo escénico  español. Por lo tanto, no pretende ser un informe descriptivo sin más de datos del sector, sino que trata de ofrecer un conjunto de claves y ejes discursivos que permitan analizar el pasado y el presente  con miras a un escenario futuro cada vez más complejo. Aunque hay ciertas formas académicas  en su presentación, el informe no está redactado para la comunidad académica sino para que sea entendido y debatido por el sector escénico español.

Nunzio Angiola, Piervito Bianchi, Roberto Marino ׀ International Journal of Public Administration Volume 36, Issue 7, (2013) p. 492-504

Article que fa una revisió en el context europeu dels estudis que analitzen la importància de les polítiques culturals en el creixement social i econòmic dels països i que aporten evidències empíriques en les seves investigacions. Els autors constaten que en els últims anys hi ha hagut una tendència creixent a considerar les polítiques culturals com a motors importants dels processos de creació de valor públic. Així mateix, assenyalen l’existència d’innumerables estudis que destaquen el potencial de la cultura per generar impactes i beneficis socials, polítics i econòmics, però que no aporten evidències empíriques sinó només argumentacions teòriques. Els objectius de l’article són determinar aquests factors en el context europeu i investigar la relació entre els principals elements de les polítiques culturals i un conjunt de variables socials, econòmiques i polítiques sense perdre de vista el context específic de cada un dels 39 països europeus analitzats. S’hi debaten també objectius, implicacions i recomanacions per a futures investigacions.

  
Com es construeix el valor cultural d’una experiència? Critical Mass: Theatre Spectatorship and Value Attribution proposa una resposta que desplaça els marcs habituals: el valor no és una propietat de l’obra ni un resultat mesurable, sinó un procés que es genera en la relació entre l’espectador, la representació i el context. L’estudi no intenta definir què és el valor, sinó entendre com emergeix, es transforma i es manté en el temps.
  

  
Per als municipis i institucions culturals locals, aquest debat no és aliè. Moltes de les lògiques que avui travessen convocatòries, avaluacions o discursos sobre innovació cultural tenen el seu origen en aquest canvi de paradigma europeu. El desplaçament des de la política cultural cap a la política de sectors creatius també transforma què es considera prioritari, què es pot finançar i quines pràctiques obtenen legitimitat institucional.(n. de l'e., 2026)
  
La Unió Europea es prepara per desplegar Creative Europe 2014–2020, el nou gran programa de suport a la cultura i l’audiovisual. Presentat com una actualització necessària davant la digitalització, la fragmentació dels mercats i la globalització

  
Parlar de drets culturals s’ha convertit en una fórmula habitual en el discurs de les polítiques culturals. Aquest text obliga a fer un pas més: entendre què vol dir realment convertir la cultura en un dret. La seva aportació és clara. No es tracta només de reconèixer la importància de la cultura, sinó de dotar-la d’un marc jurídic que la faci exigible. Rellegir-lo avui permet situar una pregunta que continua oberta: fins a quin punt les polítiques culturals han assumit aquesta exigència o continuen operant en un terreny més declaratiu que efectiu. (n. de l'e., 2026)
  
 

Un estat de la qüestió que situa els drets culturals al centre del debat jurídic contemporani i en reivindica el reconeixement efectiu.
  

  
  
En temps de restricció pressupostària, la cultura acostuma a aparèixer com una despesa vulnerable. El document publicat per la National Assembly of State Arts Agencies parteix precisament d’aquesta tensió: per què els governs haurien de continuar invertint en arts i cultura en contextos de competència creixent pels recursos públics? La resposta del text és clara. La cultura no és presentada com un complement ornamental de les polítiques públiques, sinó com una infraestructura estratègica amb impactes econòmics, educatius, socials i democràtics.