valor públic de la cultura

  
Aquest informe de Jordi Baltà Portolés és especialment interessant perquè no descriu únicament les polítiques culturals franceses, sinó que intenta explicar per què França ha construït, durant més de mig segle, un dels models d'intervenció pública en cultura més sòlids d'Europa. Escrit amb la voluntat d'identificar aprenentatges útils per a Espanya, el text combina perspectiva històrica, dades comparades i anàlisi institucional per mostrar que la fortalesa del model francès no deriva d'una política concreta, sinó d'una continuïtat política i administrativa excepcional.
  

  
Aquest primer informe sobre l’estat de la cultura basca (CAE 2015) s’inscriu en un moment de reconfiguració profunda del sistema cultural, travessat per la digitalització, la crisi econòmica i la mutació dels hàbits socials. No es presenta com un inventari ni com una descripció exhaustiva, sinó com un exercici de diagnòstic orientat a identificar tensions estructurals i a obrir línies d’actuació estratègica.

  
Aquest text proposa una lectura sobre el paper de la cultura en les societats contemporànies a partir del concepte de retorn social. Parteix d’una afirmació clara: la cultura no pot ser avaluada només en termes econòmics, ja que incorpora una pluralitat de valors, d’existència, de prestigi, de cohesió, educatius i simbòlics que fonamenten la seva funció social. Aquesta mirada situa la cultura com a bé públic comú i com a dret, reconegut institucionalment des de la Declaració Universal dels Drets Humans, i obliga a repensar les polítiques culturals més enllà de la seva contribució al creixement econòmic.
  

  
El debat sobre el model de gestió de L’Atlàntida de Vic s’ha situat, en els darrers anys, en un lloc central de la política cultural municipal. Els dos informes elaborats el 2016, en el marc de la possible remunicipalització de l’equipament, permeten ordenar aquest debat i, alhora, evidenciar-ne els límits.

  
Hi ha moments en què una infraestructura deixa de ser només una infraestructura i es converteix en una manera d’imaginar el país. El volum Teatre i Municipi a Catalunya, que recull les jornades celebrades a Terrassa el 2013, respira precisament aquesta consciència de cruïlla. El sistema d’equipaments escènics construït durant dècades pels ajuntaments catalans apareix al llibre com una de les grans conquestes de la democràcia local, però també com un model que entra en fase d’esgotament i que necessita redefinir la seva funció.
  

  
L’informe Beyond Green: The Arts as a Catalyst for Sustainability parteix d’una constatació que, amb el pas dels anys, ha anat guanyant pes en el debat internacional: la sostenibilitat no és només un repte tècnic o econòmic, sinó també cultural. El document recull les discussions d’una trobada internacional que va reunir artistes, responsables públics i agents de diversos sectors amb un objectiu comú: entendre quin paper pot jugar la cultura en la transició cap a models socials, econòmics i ambientals més sostenibles.
  

el balcón de la espera

Creen superado aquello que ignoran… ¿Cómo se le puede juzgar (a Freud) como superado si no lo hemos comprendido enteramente?, decía Jacques Lacan (1901-1981), en una entrevista publicada por la revista «Panorama» (Roma) en su número 21 de Diciembre de 1974[1].

¿Qué ha cambiado desde aquella fecha? Muchas cosas, pero lo destacable es que entre los síntomas de la hipermodernidad cabe destacar el declive de la ética y la desorientación intelectual. Pero para la ignorancia y la falta de ética hay remedio, el libro del psicoanalista gironí Jose Miguel Pueyo [2] es una lectura obligada y necesaria en ese sentido, lectura que atraviesa y llega al punto en el que se entrecruza la clarividencia, el saber más lúcido y el genio intelectual.

 TELOS número 103 - Febrero - Mayo 2016

El Dossier central 103 de ‘Telos’aborda un terreno tan en boga -en España e internacionalmente- como escasamente investigado y en el que se acumulan más los discursos políticos y tecnológicos que las evidencias y las mejores prácticas empíricas: el de los entornos tecnológicos creativos. En una rápida evolución desde su aparición, objeto de denominaciones múltiples (como tecnopolos culturales, ciudades de la imagen, medialabs, hubs, etc.), las prácticas colaborativas en red han ampliado notablemente sus fronteras, combinando espacios físicos con otros virtuales y relacionales que a veces se articulan entre sí.

  
Les arts escèniques durant anys van ser llegides sobretot des de la lògica de la producció artística, la programació i la difusió cultural. L’informe Nous entorns de creació i intervenció proposa desplaçar aquesta mirada i observar un altre moviment que comença a consolidar-se amb força a Catalunya: projectes escènics que treballen en escoles, hospitals, barris, centres penitenciaris o espais comunitaris, i que entenen el teatre i la dansa no només com a pràctiques artístiques sinó també com a eines de relació, participació i transformació social.
  

Generalitat Valenciana. Conselleria d' Educació, Investigació, Cultura i Esport

Ahir es va presentar el primer Pla Estratègic Cultural Valencià, una eina de planificació batejada com "Fes cultura", dissenyada a partir d’un estudi encomanat al Departament d'Economia Aplicada a la Cultura (Econcult) de la Universitat de València i elaborada amb la col·laboració dels agents culturals. L'objectiu: fer més i millor cultura i convertir-la en un motor del canvi de model productiu.