Publicacions acadèmiques

  
L’article de Jean-François Marguerin L'offre ou la demande : L’offre artistique porte une ambition démocratique ! situa un dels debats més persistents de les polítiques culturals europees en un moment de mutació profunda: la tensió entre una cultura construïda des de l’oferta pública i una cultura cada cop més modelada per la demanda, especialment en el context digital. El text no planteja una simple oposició, sinó que reconstrueix les arrels d’aquest conflicte per mostrar fins a quin punt està lligat a dues maneres d’entendre la democràcia cultural.
  

  
    
Aquest text de Jordi Permanyer resulta especialment interessant perquè no posa el focus en les biblioteques com a equipaments culturals, sinó en l’arquitectura institucional que les fa possibles. Escrit des de l’experiència d’algú que va participar directament en la construcció de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, l’article ofereix una lectura del Sistema de Lectura Pública de Catalunya des de la perspectiva de la governança, la cooperació interadministrativa i el finançament.

  
Llegit avui, aquest text permet tornar al moment en què els drets culturals van entrar formalment en la legislació francesa a través de les lleis NOTRe i LCAP. Més que una celebració, l’article recull un debat entre senadores que intenten aclarir què significa aquest reconeixement jurídic i quines conseqüències pot tenir per a les polítiques culturals. El resultat és una conversa que mostra tant les expectatives com les cauteles que acompanyen el concepte. (n. de l'e., 2026)

  
  
El text de César Rendueles publicat a Periférica Internacional  és una de les impugnacions més severes al relat beneït de les “classes creatives” i de la cultura com a motor natural de transformació social. Escrit en ple període posterior a la crisi financera i a l’esclat del relat de la bombolla immobiliària espanyola, l’article proposa una lectura especialment dura del paper que han jugat els sectors culturals en la consolidació del capitalisme postfordista.

  
L’article de Per Mangset aborda un dels conceptes més citats i, alhora, més ambigus de la política cultural contemporània: el principi d’arm’s length, entès com el mecanisme que hauria de garantir una separació efectiva entre el poder polític i les decisions sobre finançament artístic. El text parteix d’una constatació rellevant: malgrat que aquest principi és invocat com a pilar de les polítiques culturals en molts països, la seva interpretació i aplicació són extraordinàriament diverses i sovint contradictòries.
  

 
   
Marta Álvarez Guillén proposa un recorregut per la crítica institucional a l'Estat espanyol, des del boom museístic dels anys noranta fins a l'aparició de nous models basats en la mediació, la cultura lliure i el procomú. El text no és només una història dels museus contemporanis. És també una reflexió sobre les polítiques culturals, sobre la relació entre institucions i moviments socials i sobre les possibilitats d'una nova institucionalitat cultural capaç de superar la lògica de l'espectacle i del consum cultural. 

 
   
Aquest article de Ramon Parramon és rellevant perquè documenta un desplaçament que interpel·la moltes pràctiques culturals contemporànies: el pas de l’acció crítica impulsada per individus o petits col·lectius cap a la construcció de xarxes capaces de sostenir processos de transformació més amplis. L’autor utilitza la trajectòria de Santiago Cirugeda i del col·lectiu Recetas Urbanas per analitzar com les pràctiques d’intervenció urbana, inicialment centrades en l’ocupació temporal de l’espai i l’exploració dels límits de la legalitat, evolucionen cap a formes d’organització col·laborativa basades en la participació, l’autoconstrucció i la creació de xarxes.

  
L’article de Jean Caune aborda una qüestió estructural de les polítiques culturals contemporànies: la manera com l’Estat, en organitzar i legitimar el camp cultural, ha acabat configurant també els seus límits. La institucionalització de la cultura ha permès ampliar l’accés a les obres i desplegar infraestructures territorials, però al mateix temps ha contribuït a consolidar jerarquies estètiques i a restringir el reconeixement de determinades pràctiques.
  

  
Llegit avui, el monogràfic Mirades educatives a la ciutat: experiència, quotidianitat i participació continua interpel·lant una pregunta rellevant per a les polítiques culturals i educatives locals: què aprenem de la ciutat i com participa la ciutat mateixa en la nostra formació com a ciutadans? El número proposa desplaçar la mirada més enllà de l’escola i entendre l’espai urbà com un entorn educatiu ple de relacions, experiències i oportunitats de participació. (n. de l'e., 2026)

  
Aquest article sobre el “model Calatrava” proposa una lectura crítica d’un dels relats més estesos en les polítiques urbanes recents: la idea que la cultura, especialment en forma de grans equipaments i esdeveniments, pot actuar com a motor principal de transformació urbana. A partir del cas de València, el text examina els efectes d’aquest model sobre la resiliència de la ciutat, posant-lo en contrast amb altres experiències com Bilbao o el 22@ de Barcelona.