Interacció

 
   
Jean-Michel Lucas proposa una crítica frontal a la política cultural francesa: no n’hi ha prou amb “refondar-la”; cal abandonar les ficcions que encara sostenen la seva legitimitat.

Aquest text és especialment útil perquè no discuteix només els instruments de la política cultural, sinó les seves creences de fons. Lucas parteix d’una constatació dura: la política cultural pública no pot competir amb el mercat en volum, consum o freqüentació. Per això, defensar una acció cultural només amb xifres de públic és, per a l’autor, un error de base: els objectius públics han de ser “altres que quantitatifs”, han de portar sentit i valor per al futur de la societat.

El text identifica tres “ficcions necessàries” que cal desmuntar. La primera és la creença que els recursos públics poden sostenir indefinidament una política cultural expansiva. La segona és la missió d’“emancipació per l’art”, assumida pels agents culturals com si fos una missió pública incontestable, tot i que Lucas recorda que sovint no està formalitzada en l’Estat de dret. La tercera és la idea que la qualitat artística pot ser decidida per experts en secret, en nom del conjunt de la ciutadania. Aquí la crítica és especialment política: si el ciutadà només existeix com a “públic” o com a “no-públic”, la democràcia queda suspesa just allà on la cultura diu defensar-la.

La reconstrucció que proposa Lucas no passa per repetir el llenguatge de la democratització cultural, sinó per buscar altres legitimitats: l’educació i formació al llarg de la vida, la diversitat cultural reconeguda per la Unesco, l’experimentació artística, la vida associativa i una economia cultural no lucrativa basada en el valor relacional. D’aquí neixen tres possibles dispositius: PIC, PEC i PAC, vinculats respectivament a les iniciatives culturals, l’experimentació cultural i el partage cultural. 
  

▌Reconstruir la política cultural no és ocupar la mateixa taula amb les mateixes regles, sinó disputar-ne les legitimitats. 
  

Referència

Lucas, J.-M. (2015). Reconstruire la politique culturelle. Études théâtrales, 41-42, 228-239. https://doi.org/10.3917/etth.041.0228