Publicacions acadèmiques

  
L’article de Leila Jancovich aborda un dels consensos més repetits en les polítiques culturals contemporànies: la necessitat d’ampliar la participació. El punt de partida és clar. Malgrat més d’una dècada de polítiques orientades a incrementar-la al Regne Unit, els resultats mostren una persistència notable de les desigualtats: la participació continua estretament vinculada a la posició socioeconòmica. Aquesta constatació obliga a revisar no només els instruments, sinó el propi relat que sosté aquestes polítiques.
  
  

  
La proliferació d’equipaments culturals sobredimensionats o infrautilitzats no és un fenomen anecdòtic, sinó una deriva estructural de la política cultural local quan es desconnecta de criteris de necessitat, viabilitat i valor públic. El concepte d’“elefant blanc” designa precisament aquestes infraestructures que, malgrat l’elevada inversió que han requerit, acaben generant més càrregues que beneficis, especialment per a les administracions públiques que les impulsen.
  

L’article de Robin Renucci​ i Serge Regourd La culture fait-elle encore exception sous le libéralisme triomphant? s’inscriu en un moment en què el model públic de cultura a França ja no pot donar-se per descomptat. La pregunta que el travessa no és només si la cultura continua essent una excepció, sinó si encara és pensable com a tal en un context dominat per la lògica liberal. El text construeix la seva anàlisi a partir d’una tensió central: la confrontació entre una tradició de servei públic cultural i l’extensió progressiva dels principis de mercat a tots els àmbits de l’activitat social.
  

  
L’article de Jean-François Marguerin L'offre ou la demande : L’offre artistique porte une ambition démocratique ! situa un dels debats més persistents de les polítiques culturals europees en un moment de mutació profunda: la tensió entre una cultura construïda des de l’oferta pública i una cultura cada cop més modelada per la demanda, especialment en el context digital. El text no planteja una simple oposició, sinó que reconstrueix les arrels d’aquest conflicte per mostrar fins a quin punt està lligat a dues maneres d’entendre la democràcia cultural.
  

  
    
Aquest text de Jordi Permanyer resulta especialment interessant perquè no posa el focus en les biblioteques com a equipaments culturals, sinó en l’arquitectura institucional que les fa possibles. Escrit des de l’experiència d’algú que va participar directament en la construcció de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, l’article ofereix una lectura del Sistema de Lectura Pública de Catalunya des de la perspectiva de la governança, la cooperació interadministrativa i el finançament.

  
Llegit avui, aquest text permet tornar al moment en què els drets culturals van entrar formalment en la legislació francesa a través de les lleis NOTRe i LCAP. Més que una celebració, l’article recull un debat entre senadores que intenten aclarir què significa aquest reconeixement jurídic i quines conseqüències pot tenir per a les polítiques culturals. El resultat és una conversa que mostra tant les expectatives com les cauteles que acompanyen el concepte. (n. de l'e., 2026)

  
L'article de Jean Beaman apareix en un moment en què els estudis sobre ciutadania ja han superat la definició clàssica centrada en els drets legals, però encara no han incorporat plenament la dimensió cultural de la pertinença. En un context marcat per l'augment de la diversitat ètnica i cultural a les societats occidentals i pels debats sobre la integració, la immigració i la inclusió social, l'autora sistematitza el concepte de ciutadania cultural

  
  
El text de César Rendueles publicat a Periférica Internacional  és una de les impugnacions més severes al relat beneït de les “classes creatives” i de la cultura com a motor natural de transformació social. Escrit en ple període posterior a la crisi financera i a l’esclat del relat de la bombolla immobiliària espanyola, l’article proposa una lectura especialment dura del paper que han jugat els sectors culturals en la consolidació del capitalisme postfordista.

  
L’article de Per Mangset aborda un dels conceptes més citats i, alhora, més ambigus de la política cultural contemporània: el principi d’arm’s length, entès com el mecanisme que hauria de garantir una separació efectiva entre el poder polític i les decisions sobre finançament artístic. El text parteix d’una constatació rellevant: malgrat que aquest principi és invocat com a pilar de les polítiques culturals en molts països, la seva interpretació i aplicació són extraordinàriament diverses i sovint contradictòries.
  

 
   
Marta Álvarez Guillén proposa un recorregut per la crítica institucional a l'Estat espanyol, des del boom museístic dels anys noranta fins a l'aparició de nous models basats en la mediació, la cultura lliure i el procomú. El text no és només una història dels museus contemporanis. És també una reflexió sobre les polítiques culturals, sobre la relació entre institucions i moviments socials i sobre les possibilitats d'una nova institucionalitat cultural capaç de superar la lògica de l'espectacle i del consum cultural.