Publicacions acadèmiques

  
Un recull de textos analitza les condicions laborals dels artistes i treballadors culturals i reflexiona sobre l’aparició del concepte de precariat en el camp cultural

 
   
Jean-Michel Lucas proposa una crítica frontal a la política cultural francesa: no n’hi ha prou amb “refondar-la”; cal abandonar les ficcions que encara sostenen la seva legitimitat.

Aquest text és especialment útil perquè no discuteix només els instruments de la política cultural, sinó les seves creences de fons.

  
Actualment, el debat sobre els equipaments culturals comença a desplaçar-se des de l'arquitectura icònica i les polítiques de desenvolupament de públics cap a una pregunta més subtil: què fa que un equipament arribi a formar part de la vida quotidiana dels seus habitants?

  
Llegit avui, aquest llibre resulta especialment útil perquè mostra un moment de transició conceptual en què les indústries culturals deixen de ser observades només com a sectors de producció simbòlica i passen a interpretar-se com a part d'un ecosistema creatiu més ampli, connectat amb la innovació, la tecnologia i el desenvolupament econòmic.(n. de l'e., 2026) 
  

El debat sobre les indústries culturals i creatives (ICC) es troba en plena redefinició. El llibre Industrias culturales y creativas: perspectivas, indicadores y casos recull diversos treballs desenvolupats per la Universitat del País Basc en el marc dels projectes INNOCRE2 i INNOC, amb l'objectiu d'analitzar com s'estan transformant els marcs conceptuals, els sistemes estadístics i les formes d'innovació associades a la cultura.
  

  
L’envelliment de la població acostuma a aparèixer en els debats públics com una qüestió demogràfica, sanitària o econòmica. Aquesta tesi doctoral de Wang Qin, presentada a la Universitat de Barcelona, intenta desplaçar parcialment aquesta mirada i situar l’arquitectura com una infraestructura capaç d’incidir directament en el benestar emocional i cognitiu de les persones grans.

 
   
Aquest article té una força singular perquè qüestiona una lectura molt present en els debats culturals actuals: atribuir la crisi de la cultura exclusivament a les retallades pressupostàries derivades de la crisi financera de 2008. Rubio Arostegui i Rius-Ulldemolins sostenen que el problema és més profund. Les dificultats del sector cultural no serien només conseqüència d'una disminució dels recursos públics, sinó també del desgast d'un model de política cultural construït durant dècades sobre bases fràgils. El text proposa entendre la situació com una crisi sistèmica que afecta el finançament, la governança, la participació cultural, la legitimitat social de la cultura i la relació entre institucions, professionals i ciutadania. 
  

  
Aquest text de Teixeira Coelho, escrit el novembre de 2016, identifica cinc grans desafiaments per a la cultura i les polítiques culturals: l’impacte de les tecnologies digitals, el paper de les ciutats, la construcció d’un mercat cultural sostenible, la necessitat de discutir el valor de la cultura i la relació entre cultura i educació.
  

  
L’article de Leila Jancovich aborda un dels consensos més repetits en les polítiques culturals contemporànies: la necessitat d’ampliar la participació. El punt de partida és clar. Malgrat més d’una dècada de polítiques orientades a incrementar-la al Regne Unit, els resultats mostren una persistència notable de les desigualtats: la participació continua estretament vinculada a la posició socioeconòmica. Aquesta constatació obliga a revisar no només els instruments, sinó el propi relat que sosté aquestes polítiques.
  
  

  
La proliferació d’equipaments culturals sobredimensionats o infrautilitzats no és un fenomen anecdòtic, sinó una deriva estructural de la política cultural local quan es desconnecta de criteris de necessitat, viabilitat i valor públic. El concepte d’“elefant blanc” designa precisament aquestes infraestructures que, malgrat l’elevada inversió que han requerit, acaben generant més càrregues que beneficis, especialment per a les administracions públiques que les impulsen.
  

L’article de Robin Renucci​ i Serge Regourd La culture fait-elle encore exception sous le libéralisme triomphant? s’inscriu en un moment en què el model públic de cultura a França ja no pot donar-se per descomptat. La pregunta que el travessa no és només si la cultura continua essent una excepció, sinó si encara és pensable com a tal en un context dominat per la lògica liberal. El text construeix la seva anàlisi a partir d’una tensió central: la confrontació entre una tradició de servei públic cultural i l’extensió progressiva dels principis de mercat a tots els àmbits de l’activitat social.